És probable que ara hi hagi gent que conegui a Daniel Recasens Salvador (Reus, 1972) per ser el regidor de Cultura i Política Lingüística de l’Ajuntament de Reus. També és probable que tinguin constància que és advocat i que sàpiguen que és l’autor dels poemes No hi ha pena sense dol ni culpa, d’un recull de relats Històries del segon pis, del conte infantil L’alzina, el roquer i l’aglà de l’escola Montsant i de la novel·la Una mena de culpa. I de ben segur que encara són més escassos els que coneixen que és qui estava al darrere del blog literari Orfes de la tempesta que va arrencar el 5 d’octubre del 2009 amb una frase «Ens hi anem posant. Més tard que aviat» i que, de moment, es va aturar el 18 d’abril del 2021, amb una referència al projecte ‘Què ens mata?’ de la galeria Art Amill.
Potser per això no és d’estranyar que el número 89 de la sempre interessant col·lecció de llibres que edita el col·lectiu La Gent del Llamp, ara en col·laboració amb els editors vallencs de Cossetània, sigui Era només la boira, un llibre de poemes que porta la signatura de Recasens on ens mostra bona part de les seves virtuts literàries i on, en certa manera, també despulla l’ànima i ofereix un seguit de reflexions de bellesa serena i profunditat melancòlica i àcida.
En el text de la contraportada s’afirma que «el punt de partida és la quotidianitat íntima, les bestieses de cada dia, fetes de dolor fungible» però, després de llegir els poemes que el conformen, no és complicat arribar a la conclusió que allí hi ha de tot menys bestieses. Recasens es revela com un poeta lúcid, en alguns moments, tot i la brevetat del llibre, brillant.
I sí, potser l’aparença és de normalitat, però aquesta percepció prèvia no és capaç de resistir ni una mirada lleugera i transversal. De fet, la primera frase del primer poema ja ens situa molt a les clares fora de la banalitat «Què en farem de l’avidesa / ara que ja són tots morts, / els petits desitjos, / els versos agosarats / escrits a correcuita?» I ja parla de les edats que «s’arrosseguen i prou» per acabar reblant-ho tot amb una imatge quasi de documental o de roadmovie «conscients que desapareixen / a poc a poc / com la boira a la Mussara. / Carretera avall».
I a partir d’aquest punt, el primer estrictament poètic si descomptem les dues proses que fan de pròleg i d’epíleg i que mereixen una atenció especial, Era només la boira creix i es ramifica amb força, habilitat i profunditat, obligant el lector a rellegir cada poema, cada vers per tal d’evitar la sensació d’haver passat de puntetes, sense copsar a fons la veritable essència d’allò que Recasens ens vol mostrar i que no és altra cosa que un cor nu però mai deslliurat de rigor, descarnat però no violent, resignat però no tràgic, transcendent però no dogmàtic, bell però no feridor. Així, poema a poema apareix una veu lírica que en ocasions fa l’efecte de ser molt més madura que la que marca la pròpia biologia i que dedica una atenció especial al pas del temps amb una sensació de peatge inevitable que no l’ha de desviar de les qüestions realment importants.
Una altra de les coses que criden l’atenció és la presència d’elements que, d’entrada i en aparença poden semblar molt poc poètics, tal com podria ser un camió de recollida d’escombraries, però que situats a l’interior del poema provoquen un triple efecte, d’una banda, la sorpresa inicial obvia, de l’altra un trencament sobtat del lirisme i una tercera i potser fins i tot més important, aportar una imatge evident, diàfana i precisa que, encara que sembli una contradicció, no fa altra cosa que reforçar el conjunt i donar una força especial i una gran solidesa al poema.
Un llibre breu, però d’una gran complexitat interior amb aquestes dues proses d’alfa i omega que vindrien a ser una herència millorada del que feia a Orfes de la tempesta, textos plens de detalls, de matisos, d’elements suggeridors que, en aquest cas concret fan molt bé la feina d’obrir i tancar el llibre. I dues certeses absolutes, crec que Reus pot estar orgullosa de tenir un regidor de Cultura capaç de mostrar aquesta sensibilitat poètica i que si el llegiu veureu que el llibre és moltíssim més que boira.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.