Passades quasi dues setmanes des de la Diada, la classe política catalana ha preferit escombrar la situació viscuda sota la catifa abans que escoltar el carrer i prendre nota. Els dos partits de govern, acostumats a actuar com el gat i el gos, aquí s’han posat d’acord en ignorar l’expressió popular.
En portes del cinquè aniversari de l’1 d’octubre, queda clar que cal un relleu de lideratge perquè així ho exigeix la gent, que continua tossuda malgrat que els seus representants s’arribessin a creure que havien amansit la fera.
La gens dissimulada ambició de desmobilitzar als ciutadans ha estat una errada monumental d’Esquerra. Tan grossa que en qualsevol altre país haguessin rodat caps i plantejarien una substitució de la cúpula.
En cinc anys, i és pensament generalitzat, ningú sembla que hagi renegat de les seves idees independentistes, ans al contrari. La gent continua ferma malgrat que la classe política els hagi decebut.
A la menor ocasió, l’estat s’encarrega d’enfortir la convicció entre els anomenats secessionistes. Valgui d’exemple el jutge Carlos Lesmes, entestat a arrogar-se competències que no li pertoquen en democràcia, aspirant a justicier del deep state que ho justifica tot per la sagrada unitat de la pàtria.
No coneixen més alternativa que la repressió, convençuts que així aconseguiran el seu objectiu i la rendició aliena. I així, clar, no arribaran enlloc, només a emplenar el got de la infinita paciència catalana, que té força mèrit.
D’altra banda, el suposat progressisme socialista no ha tingut valor d’engegar realment una taula de diàleg, no fos cas que alimentessin les forces de la reacció, tan ben representades per uns mitjans de comunicació que només s’expressen en termes de centredreta, dreta extrema i extrema dreta, sense cap voluntat d’entendre la realitat tal com és. No volen adonar-se que això no és una febrada passatgera. Han provat de guarir-la amb foteses, tipus Jocs Olímpics d’hivern, plantejats com un caramel de premi per fer bondat. Tractant-se de Catalunya, no hi ha cap desig de negociació política o voluntat d’escoltar reivindicacions i així ha estat a través de la història. Si cal emprar les famoses i pudents clavegueres de l’Estat, s’usen sense manies.
Disposats a negar l’evidència, el poder, d’allà i d’aquí, s’ha cregut que podia escriure el relat a plena conveniència. Fins a la manifestació de la Diada, semblava que ningú presentava una mínima reacció de resposta. La cúpula d’ERC ha volgut crear una mena de ficció, un món paral·lel a conveniència dels seus interessos servils i els ha fallat l’estratègia. No els permetran gestionar les deixalles de l’autonomia, ni convertir-se en un partit troncal i hegemònic al país, tal com pretenien copiar de la vella Convergència. Dient blanc i obrant en negre, el seu arsenal de falsedats i mitges veritats, la seva propaganda i la seva fatxenderia ha acabat resultant el proverbial tret per la culata. Volien la paga i el control i el poble se’ls ha revoltat, els ha dirigit el primer senyal de reprovació. La seva claudicació ha estat clamorosa i la gent que vol un nou estat no pensa empassar-se més gripaus, com semblava la norma dels darrers anys.
Naturalment, ens adonàvem del que pretenien en convertir la Generalitat en una gestoria d’escasses competències que cobrava per callar.
L’última Diada posa punt final als seus tripijocs, sinònims de rendició i conveniència de clan, els hi diu a la cara que els votants prou s’adonen del que han pretès. El malestar és profund i el pagaran a les urnes. Si ells han renunciat al desig de dos milions llargs de ciutadans a canvi de l’interès particular dels seus, hauran d’assumir-ne les conseqüències.
Han estat cinc anys de renúncies i creure’s que la gent no té ulls a la cara, ni capacitat d’anàlisi. O els polítics i el Govern prenen nota de la lliçó sense recórrer a maniobres dilatòries o aquest malestar els pot ensorrar a les urnes.
La situació política a Catalunya continua essent insostenible, per decisió popular i renúncia interessada dels nostres representants.
