L’altre dia, quan s’acabava de tancar la negociació, un amic basc em deia perplex: «no entenc aquest país. Els independentistes han aconseguit una victòria tan potent com arrencar-li una amnistia a l’Estat i l’ambient general és el d’una derrota». No li faltava raó, en cap de les dues afirmacions. Per una banda, perquè és ben cert l’amnistia és una victòria política de l’independentisme. Probablement – i salvant el triomf moral que va suposar l’1 d’octubre – l’única victòria política real que han aconseguit des de l’inici del Procés.
Els bascos, que per motius evidents tenen una cultura de conflicte bastant més extensa que la catalana, ho interpreten millor que aquí. «Presoak kalera, amnistia osoa», han clamat ells durant anys als carrers. Presos al carrer, amnistia per tothom. Segurament ha estat la principal reivindicació de l’esquerra abertzale les dues últimes dècades. I mai ho han aconseguit. Ni primer amb armes, ni ara amb urnes.
El meu amic també tenia raó amb la segona part. Malgrat els esforços per dissimular-ho, amb forma d’abraçades i discursos sorprenentment conciliadors, el triomf els arriba en un moment en el qual ni les victòries es poden escapar de la moral de derrota generalitzada. Una victòria a l’últim partit, per contundent que sigui, no salva una mala temporada. Però sí que pot ser la pedra des d’on tornar a començar a construir un nou projecte.
Una nova era?
La victòria de dimecres és també un viatge gratuït a la casella de sortida. Les abraçades – les primeres en molt de temps entre els diferents espais de l’independentisme – poden ser una anècdota del moment o posar les bases per revertir la caiguda lliure que han protagonitzat els últims anys.
La realitat s’entesta a enviar-los un missatge: hi ha llocs on només arriben si van de bracet. És tan cert com que aquesta mística unitat – o, com a mínim, un pacte de no-agressió – només és possible quan hi ha un objectiu compartit, concret i proper en el temps. Ho va ser el referèndum i ho ha estat ara, salvant les distàncies, l’amnistia. Ho podria ser, també, evitar acabar perdent tot el poder institucional del país?
Aviat sortirem de dubtes
Començant d’aquí 10 dies, quan es constitueixi la nova mesa del Parlament. S’hi començarà a dibuixar el nou món que encara ha de néixer i que a hores d’ara no sabem encara si tindrà forma de govern de Salvador Illa o de repetició electoral, les dues úniques opcions factibles a aquestes alçades. Som en aquesta cruïlla i és aquí on hem de situar els moviments tàctics que veurem aquests dies. Començant pel de l’expresident Artur Mas, que ahir desenterrava la seva proposta fetitxe i reclamava forçar una repetició electoral perquè l’independentisme s’hi presenti en una llista conjunta que pugui guanyar les eleccions i fer que passi a ser Illa qui tingui la pressió d’abstenir-se per deixar-los governar.
No són els únics cants de sirena que se senten aquests dies. També des de l’altre cantó se sent la remor de fons per intentar bastir un Bildu a la catalana: una gran coalició de l’esquerra sobiranista, des d’Esquerra Republicana fins a l’esquerra anticapitalista, passant pels sectors més catalanistes dels Comuns. Una proposta que, números en mà, també tindria opcions reals de lluitar per una victòria electoral.
Paradoxes de la política, l’Esquerra més debilitada i dividida dels últims anys és la que té a les seves mans la decisió més crucial tant pel seu futur com pel del país. A hores d’ara es fa difícil pensar que cap d’aquestes dues fórmules tingui gaire recorregut a curt termini. Però, i si la força que busquen els partidaris de la renovació del partit no estigués en un nom sinó en un projecte?
Actualment dirigeix ‘Els Matins’ de TV3. Abans
havia coordinat i sotsdirigit el Matí de Catalunya
Ràdio durant quatre anys. També ha treballat al
programa ‘Crims’, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor del Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
