Quan el 2007 la cultura catalana va ser la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món, des de l’Institut Ramon Llull que s’encarregava del projecte vam demanar a Jaume Sisa una versió especial de Qualsevol nit pot sortir el sol per a la gran gala inaugural.
Qualsevol nit... és una de les cançons en què Sisa treu de casa les seves col·leccions no matèriques –la de vinils i la de joguines de llautó no, que no surten– i les fa públiques en format artístic, en aquest cas, la col·lecció és de personatges llegendaris i de ficció, sobretot contes i tebeos, als quals convida a una festa màgica al final de la qual veritablement pot sortir el sol quan encara la Terra no ha fet la rotació completa. Li vaig proposar que canviés els personatges entranyables –de la Blancaneus i els tres porquets a la Monyos i Peter Pan– per escriptors i artistes catalans, i quedaria d’allò més bé de cara a l’efemèride que ens convocava.
Ho va fer i Qualsevol nit... va tenir una rèplica preciosa, on Llull, March, Verdaguer, Guimerà, Maragall, Albert, Riba i Arderiu, Espriu i Pla i Dalí, Pujols, Rodoreda, Roig, Moix... convidaven a la festa d’una cultura mil·lenària davant de les teles de tot Europa. Però en Sisa s’ho va repensar i va fer santament: Qualsevol nit... era el que era, una cançó transgeneracional, apta per a tots els públics, de pas universal, i no li havia de fer cap rèplica, per molt que fos del propi autor i per molt bona que fos, que ho era. De manera que el Qualsevol nit pot sortir el sol alternatiu no l’hem escoltat més d’una dotzena de persones. Tot i això, la cançó original va tenir, com no podia ser d’altra manera, un protagonisme especial a la gala de Frankfurt: el tenor Sisa la va cantar en una versió per a orquestra i cor que vaig encomanar al mestre Antoni Ros Marbà i interpretada per l’Orquestra de Cambra d’Andorra, dirigida per Gerard Claret, i el Cor de Noies de l’Orfeó Català (és a YouTube). Enacabat, Linguamon-Casa de les Llengües va promoure una versió de Qualsevol nit... en diversos idiomes, que ha quedat recollida al disc Extra-Sisa.
Qualsevol nit... va ser enregistrada a finals de 1974, i va sortir al mercat a primers de 1975. Franco encara no havia signat les últimes sentències de mort, la dictadura volia repuntar a partir dels sectors de la dreta de l’extrema dreta, anomenada molt pròpiament ‘el búnquer’, i la militància d’esquerres que cantava L’estaca i Diguem no com a himnes de resistència considerava que allò d’aquell bohemi esbojarrat, pentinat com si fos una escarola, era pel cap baix una bajanada i, pels dogmàtics més abraonats, una forma d’alienació del capitalisme monopolista d’estat.
Per fortuna, un geni anomenat Manuel Vázquez Montalbán, amb l’autoritat moral d’haver passat per la presó i ser membre del comitè central del PSUC, va escriure un article al vespertí esquerrà Tele/eXprés assegurant que Qualsevol nit era una obra d’art, una masterpiece, un tros de cançó, i el seu autor un tros d’artista. I les esquerres marxistes van quedar alliberades per poder escoltar en Sisa i anar als seus recitals. Miguel Núñez, responsable del Comitè de Barcelona del PSUC, heroi per la seva resistència a la tortura, va fer un encara més i es va plantar al Saló Diana, territori àcrata hostil, per a veure’l en directe i conèixer-lo. Però, punyeta, si resulta que el pare d’en Sisa era del partit!
Vaig tenir la sort de presentar-li en Núñez i de portar-lo a sopar amb en Manolo Vázquez; moments inenarrables, sobretot l’agraïment d’en Sisa al Manolo per haver-lo redimit de l’estúpid i injust ostracisme de les esquerres, grans consumidores de música pop que finalment van contribuir a fer de Qualsevol nit... un supervendes, la pista de llançament d’un tema que, cinquanta anys després, encara subministra drets d’autor.
Tanca aquest cicle de periodisme de la vivència una entrevista conjunta que vaig fer als Sisa pare i fill a l’òrgan oficial del PSUC, Treball, i que, en la primera festa oficial del partit, ja legalitzat, vaig acompanyar al piano Qualsevol nit... en una actuació no gaire edificant, que en Sisa i jo recordem sobretot perquè va acabar al restaurant Set Portes amb una ampolla de Dom Perignon. El cas és que ara Qualsevol nit pot sortir el sol segueix sent una de les millors cançons del repertori popular català, que té una munió de versions, entre les quals les memorables d’Albert Pla, Los Manolos i Joaquín Sabina, que fa cinquanta anys, que aguanta el pas del temps i que ja és tan clàssica com El noi de la mare. I sí, «casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú» és pura justícia poètica i compendi de la seva filosofia galàctica d’un país interestel·lar en el qual també empadronem el cinquantenari de la nostra amistat.
