El dia 2 de març de 2010, Joaquim Maria Puyal esmorzava mirant el mar des de l’Imperial Tarraco i llegint el Diari, que publicava una prèvia de la seva investidura com a doctor honoris causa de la URV, que s’esdevindria una mica més tard. L’article era meu, i el 2 de març de 2025, primer diumenge de març amb carnaval de fons, escric aquest que ara llegiu, quinze anys després d’allò i un parell de dies després d’un dinar plegats, aquesta vegada veient el mateix mar però des la Barceloneta.
Poc abans de l’honoris causa del Campus Catalunya, s’havia doctorat canònicament en Lingüística a la UB i la seva tesi va ser premi extraordinari: no va voler un títol honorífic sense haver assolit el de la meritocràcia de l’estudi i la recerca, a afegir a una experiència que l’hi ha valgut quatre premis Ondas, els Goya de la ràdio, la Creu de Sant Jordi, el Ciutat de Barcelona i un llarguíssim etcètera de ciència pura i ciència aplicada.
Tot dinant, evocàvem una vella i bella amistat, des que ens vam conèixer al camp donostiarra d’Atotxa quan la grada escridassava els ‘grisos’, fins a acompanyar-lo en tants desplaçaments; l’últim de la ‘Transmissió d’en Puyal’, la TDP, al camp del Llevant, 13 de maig del 2018, festa de la Mare de Déu dels Desemparats, la Geperudeta. All i Pebre a l’Albufera i passeig pel barri del Carme.
El diumenge passat no vam menjar all i pebre, és clar, això o es menja in situ o no acaba de fer el pes, però vam recordar alguns dels nostres episodis itinerants compartits i vam recitar algunes alineacions històriques; jo en sé tres o quatre, però en Quim les podria declamar totes, no només des de 1976, quan va començar a retransmetre els partits del Barça en català, sinó fins i tot la de l’equip que va estar a punt de fer història –i afortunadament no la va fer– de baixar a segona divisió, l’any de desgràcies de 1942, amb un president afusellat encara recent i un franquista a la llotja.
Li comentava el meu enyor, compartit per mols blaugranes, de la seva manera de radiar el futbol, més enllà de la seva gran aportació de la llengua catalana en aquells temps en els quals algú es pensava que en català era impossible traduir «regatea a dos contrarios y manda el esférico al fondo de las mallas sin que el cancerbero pudiera hacer nada». A més a més, però, de fer possible el futbol en català, un català preciós i normatiu, el doctor Puyal feia unes retransmissions antològiques del punt de vista comunicacional.
A poc a poc i amb mesura, en Puyal hi afegia detalls culturals, de costumaris, gastronòmics, entrevistava algun il·lustre a la mitja part, i va anar introduint els comentaris tècnics, però sempre amb capteniment i fent manar el seu relat del partit, acompanyant el discurs verbal dels èmfasis oratoris que permeten connectar el dial emocional. Vibraves amb aquells gols que arrencaven d’una sortida de la defensa i anaves seguint la jugada in crescendo com si fossis al camp.
Quinze anys de la investidura de Puyal com a doctor honoris causa per la URV
No malparla de ningú, i és tan exigent amb ell mateix que gairebé fuig de la primera persona. Mai s’envaneix, i mira que podria! De manera que, sense personalitzar el negatiu, vam comentar les transmissions d’avui i jo, menys prudent que ell, deia pestes de la manera protocol·lària de gairebé totes les ràdios i teles, tret d’en Joan Maria Pou, que fa afinats solos, te un sotto voce admirable i canta en una bona coral.
Fora d’això, les transmissions estàndard actuals són veritables llaunes. La xerrada d’una penya d’amics amb un discurs autònom i autoreferencial, embadalits amb la metafísica aristotèlica de les tàctiques, la teoria del fora de joc de Hansi Flick segons el principi d’indeterminació de Heisenberg i la subtitulació oral del Var. Mentrestant, mentre garlen i garlen, el futbol va fent la seva i els hi rellisca tant que a cops han d’aturar el rotllo: un moment, que han fet un gol! El partit passa a segon pla, relegat pel discurs sobre temes tan espuris com per exemple les possessions, com si un contraatac no pogués enviar-les a fer punyetes i guanyar el partit l’equip que no ha tocat pilota.
El pròxim cop que ens troben l’Adela, l’Àfrica, la Isabel, en Quim i jo, veurem el mar des de Torredembarra i també recordarem, com hem recordat, en Julio Rekalde, imprescindible en tots els desplaçaments bascos i imprescindible en general on, quan hi era, aconseguia ocupar un gran espai sense restar però ni un mil·límetre al dels que tenia al costat.
