Salvador Espriu, un dels grans poetes de la història, va escriure Inici de càntic en el temple en homenatge a Joan Salvat-Papasseit, i hi va afegir «a Raimon, amb el meu agraït aplaudiment!», després que el cantant li posés una música poderosa, d’himne de la llengua. Hi diu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa».
Allò era tant en ple franquisme que, en el seu recital a l’Olympia de París, el juny de 1966, Raimon va dedicar la cançó als estudiants i professors represaliats de la ‘Caputxinada’, la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants, amb presència del mateix Espriu. Tanmateix, avui, gairebé seixanta anys després, encara ens toca reivindicar ‘el nom de cada cosa’.
L’últim episodi, gairebé grotesc, és que el director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà considera que no s’ha de dir ‘Catalunya Nord’, sinó ‘Pirineus Orientals’ a raó d’una neutralitat institucional mal interpretada, gairebé malversada. Tant ‘Catalunya Nord’ com ‘Pirineus Orientals’ són demarcacions geogràfiques relatives a la gran serralada, tan inqüestionables en la seva essencial tangibilitat l’una com l’altra. En conseqüència, s’han de poder usar totes dues, i encara més quan França retola ‘Catalunya Nord’ sense problemes a indicacions viàries. Carregar-se la Catalunya Nord en seu parlamentària, com ha fet l’eximi delegat, frega tant la incompetència que és més que raonable demanar que plegui, com s’està fent des de diferents posicions polítiques.
En aquests moments, reivindicar la negació de la Catalunya Nord invocant la diplomàcia és estult no només geografia en mà, sinó també en mans de la història: Jaume I, el rei més poderós de les nissagues catalanes, va néixer a Montpeller, i Frederic Mistral va guanyar el Nobel de Literatura reivindicant l’idioma occità. Negar la geografia i la història també passa al cantó meridional dels Pirineus, on una part del catalanisme és repatània a pronunciar ‘España’, que deriva de la ‘Hispania’ romana amb denotació toponímica, amb Tarraco com a segona capital de l’imperi.
«Negar el principi de la realitat és el principi de l’esquizofrènia», ens deia el doctor Abella a les classes de psiquiatria. Això també s’escau amb el negacionisme del català com a llengua de València; es discuteix la unitat de la llengua catalana tot i que la Real Academia Española ho accepti i que fins i tot els filòlegs denominessin a la seva institució lingüística ‘Acadèmia Valenciana de la Llengua’ i no pas ‘Acadèmia de la Llengua Valenciana’. Ningú no discuteix que l’idioma espanyol es parla a Amèrica del Nord i del Sud, i que gràcies a aquest còmput que inclou tantes varietats dialectals és la quarta llengua més parlada del món. Però resulta que als catalans se’ns nega la mateixa evidència i resulta, doncs, que a València, les Illes i la Franja parlen llengües diferents del català, diferents entre elles i amb un acrònim castellà –LAPAO, Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental– com a denominació d’origen.
L’últim insult a la intel·ligència de no poder dir les coses pel seu nom té a veure amb l’última reencarnació del dogmatisme, que és el del políticament correcte. Resulta que el districte barceloní de Sants-Montjuïc canviarà el nom dels ‘Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer’, elidint (censurant!) el ‘mossèn’, en línia similar a la genialitat de canviar els noms dels carrers dedicats a sants. Mossèn Cinto deixarà de ser capellà en el nomenclàtor barceloní. Res, que cal esborrar el cristianisme que ha modelat la nostra cultura –el mateix Verdaguer, Llull, Vallfogona, Balmes, Claret, Torras i Bages, Alcover, Ballarín, Raguer...– i la nostra política –dels 121 presidents de la Generalitat clergues a Lluís M. Xirinacs, passant per Lluís Hernández i tots els capellans i religiosos que van lluitar heroicament contra la dictadura franquista. Quina manca de visió, a més a més, regalar a la dreta la reivindicació de tot aquest patrimoni!
La salvació dels mots que va promoure Espriu amb tota la seva literatura i lluita cívica també tenia a veure amb l’excel·lència de la llengua, que en el seu temps es parlava menys que ara, perquè hi havia menys habitants i el franquisme la perseguia, però ara, que és cooficial i institucional, es parla molt pitjor, amb menys vocabulari, pèssima sintaxi i barbarismes pel broc gros.
