Miquel Molina: «A Venècia no li podem retreure el turisme. Ella el va inventar»

Miquel Molina és escriptor i periodista, director adjunt de La Vanguardia. Ha publicat dues novel·les en castellà, Una flor del mal i La sonámbula, i dos llibres d’assaig periodístic, L’Everest a l’hora punta i Alerta Barcelona. Jurat del premi Gabo, el 2010 va rebre el guardó al periodisme no sexista que concedeix l’Associació de Dones Periodistes de Barcelona. En Cinc hores a Venècia (Univers. Grup Enciclopèdia), relata una llarga passejada en què es va perdre pels carrerons de la ciutat de les góndoles, entre els ‘palazzos’ més majestuosos i decadents, antigues morades de grans compositors i poetes. Però també pels barris que no surten a les postals. Un llibre que parla d’art, de literatura i d’història i que convida a viatjar, de moment des del sofà. 

Cinc hores són suficients a Venècia?
No. Abans de la pandèmia estàvem acostumats a fer aquest tipus de viatges on encaixàvem una visita a Venècia un cap de setmana llarg per veure i fer coses concretes. Però per perdre’t absolutament amb els teus pensaments pel seu laberint, d’entrada has d’estar sol i després, has de tenir temps. 

M’agrada visitar cementiris i anar a buscar els poetes, els músics que estan enterrats

No li agrada el reggaeton?
El problema que té és que ho contamina tot, vas a qualsevol lloc del món i l’escoltes. A la ciutat de Vivaldi et trobes que és la música que domina. Encara que els últims anys hi ha uns artistes que trenquen amb aquest model de reggaeton masclista que coneixem. 

Vostè es va perdre amb la seva música. I també es trobava aquest reggaeton a llocs on Wagner havia buscat silenci.
Aquest passeig el vaig fer amb els auriculars i hi ha una barreja de músiques que escolto i les que vaig descobrint durant la ruta. També altres vinculades a personatges que apareixen dintre de la narració, com Wagner, que es va retirar allà a compondre el segon acte de Tristan e Isolda.

Personatges que es van retirar allà o que es van enterrar. Té per costum visitar cementiris il·lustres?
Personalment, m’interessa. M’agrada visitar cementiris i anar a buscar els poetes, els músics que estan enterrats. I a Venècia tens aquesta circumstància tan romàntica, que estigui tot en una illa. És veritat que dintre d’aquest cementiri de San Michele hi ha uns altres i en un extrem hi ha aquest on et trobes tots els personatges que, com explico al llibre, en algun moment van tenir un vincle personal amb Venècia i que estan enterrats en un diàmetre de trenta metres. Brodsky, Stravinsky, Diaghilev, Pound...

Ezra Pound i Joseph Brodsky. Justament et mors i vas a parar al costat d’una persona que igual no t’interessava gens.
Brodksy era un intel·lectual completament compromès amb causes antifeixistes i va a parar a vint metres de Pound, filonazi. Com a consol sempre li pot quedar que la seva tomba és molt visitada, amb moltes persones que deixen flors allà i en canvi a Pound, a banda que feia un tipus de poesia que potser ara no és massa popular, no el visita ningú.

Destaca la Venècia que no surt a les postals.
És la que queda una mica fora de les rutes principals. No té l’encant del Gran Canal, que és una successió de palaus, a quin més magnífic, més decadent, més esplèndid. En canvi, aquella Venècia de Cannaregio és una ciutat d’edificis petits, amb un ritme diferent, fins i tot en l’època de màxima concentració turística. És una ciutat que no té res a veure amb la qual hi ha a un quilòmetre més al sud i pots passejar sense tenir la sensació d’estar en un decorat turístic. 

El turisme de Venècia no em molesta perquè crec que és una ciutat que està creada perquè la vagis a veure i la gaudeixis

El comissari Brunetti, de Donna Leon, sempre es queixa del turisme. Com s’imagina ara Venècia sense turistes?
Ara hi ha bastant turisme local. Però a Venècia no li podem retreure el turisme perquè és una de les ciutats o potser la ciutat que el va inventar. 

Per a horror dels venecians...
Sí. Es van entregar a exhibir tota la seva arquitectura, la seva obra, la seva manera de viure. La Venècia sensual, llibertina. De fet, el Carnaval no deixa de ser una prolongació d’aquesta idea. A mi el turisme de Venècia no em molesta perquè crec que és una ciutat que està creada perquè la vagis a veure i la gaudeixis. Però hi ha un factor que és determinant, el tema dels creuers, que altera la percepció del turisme.

En quin sentit?
Hi ha una massificació tolerable, sense creuers. I una massificació poc tolerable en el moment en què els creuers arriben. Encara que curiosament, a Venècia els turistes desapareixen a la nit perquè marxen a dormir al vaixell, i es nota molt.

És significatiu que a la ciutat de Casanova, no hi hagi prostitució.
Hi ha moltes coses que a Venècia no hi són i estan a Mestre, el primer municipi que hi ha al continent. Això no vol dir que no hi hagi llocs concrets de Venècia on la gent es prostitueixi i tu ho sàpigues i puguis anar, però no hi ha una presència, no hi ha una indústria concentrada en aquell tros de ciutat. Em va semblar sorprenent i que contrastava amb la història del passat de les cortesanes.

M’interessen les guies velles que t’expliquen coses que s’han deixat d’explicar simplement pel fet que qui ha fet la següent ja no les diu.

O de Byron. El carreró on vivia, d'on també va sortir d’allà detingut Giordano Bruno.
Hi ha una concentració en poc espai. El problema, quan vaig veure que escriuria aquest llibre, era buscar referents. En aquest cas vaig triar la guia de Jan Morris, un llibre amb vocació de guia, que és el de Brodsky i un parell de guies antigues. 

Si són antigues, quan arriba al lloc, ja no existeix allò que conten.
Però t’expliquen històries que no trobes en les modernes. Com els lleons que són bústies, on havies de delatar un mal ciutadà, les bocche di leone, que en realitat són bocche di delazione. M’interessen les guies velles que t’expliquen coses que s’han deixat d’explicar simplement pel fet que qui ha fet la següent ja no les diu. Són com capes de coneixement de la ciutat i això em suposa anar a una capa inferior.

A Venècia no hi ha una indústria de la prostitució. Em va semblar sorprenent, que contrastava amb la història del passat

Per a una persona que no ha estat mai, què tres coses no es pot perdre?
No cal dir Sant Marc ni el Pont de Rialt. Recomano l'entrada que esmento en el llibre, agafar el vaporetto a l’aeroport fins a la parada Santa Maria dell’Orto, perquè entres directe a una ciutat tranquil·la i molt reconeixible; després, recomanaria la Fondamenta, la riba que dona davant de l’illa de la Giudecca. Tota aquella zona és molt tranquil·la, sobretot en una època de màxima afluència turística. I el Venice Jazz Club. Per a qui li agradi el jazz, és un local amb molt ambient. 

Està d’acord amb Fernando Vallejo quan diu que un no és d’on neix, sinó d’on mor?
Jo faria una esmena, que és d’on vol morir. Veiem casos a la història com per exemple Robert Graves, el gran autor anglès, que mor a Mallorca i finalment va tenir l’opció de ser mallorquí els seus últims dies. Brodsky i Stravinsky van voler que els portessin a Venècia un cop morts. Crec en el fet que al final acabes triant el lloc d’on ets i potser no és una pàtria amb unes fronteres concretes, sinó una pàtria literària o artística. Per a ells, Venècia no era Itàlia, era una pàtria, un paisatge literari, musical i vital. Venècia és una mica de tots.