Kreskol, el llogaret que va escapar dels nazis

Com li explicarien l’Holocaust a un jueu atrapat al segle XVIII que, de sobte, aparegués al menjador de casa seva?, però no qualsevol jueu, sinó un de polonès. Li mostrarien fotografies dels camps d’extermini alliberats?, o el seurien durant un parell d’hores davant de La llista de Schindler, de Steven Spielberg?, tenint en compte, per descomptat, que el nom de Spielberg no li diria absolutament res. Ni el de Spielberg, ni el de Hitler, Stalin, Churchill o Pol Pot. Cap ni un. El millor del cas és que aquest jueu no pertany físicament al segle XVIII, sinó que ens és contemporani. Ha sortit de Kreskol, una vila perduda enmig de Polònia on s’ha aturat el temps. Viuen sense electricitat, amb cotxes de cavalls i donen per descomptat que només el Messies pot arribar en helicòpter, artefacte, per altra banda, que no han vist en la seva vida.

Es tracta de La vila perduda, de Max Gross (Edicions del Periscopi/Gatopardo), traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa i al castellà per Irene Oliva Luque. Una novel·la deliciosa que, malgrat la transcendència dels temes que tracta, arrenca somriures. «La vila perduda té punts sarcàstics, és un llibre divertit i molt intel·ligent, ens fa reflexionar, que és el que busquem en els llibres de Periscopi. En aquest cas ens fa pensar en la idea d’identitat. Ens imaginem aquest poble que ha passat al llarg del segle XX aïllat de totes les convulsions que la història ha situat sobre Europa, especialment sobre els jueus. I, per tant, ens fa aquesta pregunta, què hauria passat si aquest poble hagués quedat completament aïllat?», comenta l’Aniol Rafel, editor d’Edicions del Periscopi.

La novel·la arrenca amb un cas de desamor. Un bon dia, la Pesha decideix que no s’estima l’Ishmael, però en una societat patriarcal -això no canvia gairebé mai-, ha de ser ell qui li atorgui el divorci. Aconseguit aquest, no sense dificultats i rancúnia, la Pesha desapareix i després d’ella, l’Ishmael. Què ha passat?, han fugit?, ella o ell?, tots dos?, hi ha hagut un assassinat? Paciència, perquè totes aquestes preguntes es respondran, si fa no fa, 400 pàgines més endavant.

Arran de les desaparicions, les autoritats de la vila, que bàsicament conflueixen en la figura del rabí, decideixen informar les poloneses que potser ha anat a parar entre ells un assassí i trien com a emissari el Yankel Lewinkopf, un personatge entranyable. I és aquí quan ja no hi ha marxa enrere. Perquè un cop allà, el Yankel descobrirà la Revolució Industrial i la tecnològica, tot d’una, i acabarà tancat en un psiquiàtric després d’explicar una i mil vegades la seva història.

Max Gross fa amb aquesta rocambolesca situació un exercici molt interessant. I és que malgrat la capacitat de l’ésser humà de creure -només cal fixar-s’hi en el poder de les religions-, es torna incrèdul en endinsar-se en un món tangible, encara que desconegut. És senzill: els especialistes busquen Kreskol a Google i no apareix. Si Sant Google no la troba, no existeix; Al seu torn, quan els habitants de Kreskol en són conscients de la resta del món, amb què no tenen res en comú, recelen, és més fàcil pensar que en Yankel és boig; finalment, quan a aquest li expliquen l’Holocaust ho nega, no dona crèdit a què els jueus hagin desaparegut de Polònia i d’Europa. I si bé aquesta negació de l’Holocaust a la novel·la parteix de la desconeixença, en Max Gross dirigeix la mirada dels lectors cap a la inquietant possibilitat de la banalització de l’extermini jueu, de la seva desaparició de la memòria col·lectiva amb el pas del temps.

Evidentment, quan la petita vila surt a la llum, es converteix en un circ mediàtic i Gross planteja una dicotomia. «Com poden reaccionar aquestes persones que de cop i volta redescobreixen la modernitat i tots els invents, la societat en què vivim?, voldrien apropar-s’hi?», es pregunta l’Aniol Rafel qui afegeix que «alhora que s’ho pregunten els personatges, per efecte mirall fa que ens ho preguntem nosaltres, com a lectors. Què ens ha portat la societat actual? I tot i que són preguntes prou importants, en el fons, en Max ho fa utilitzant l’humor intel·ligent, la ironia, el sarcasme, fins i tot la paròdia».

Modernisme i tradició, avenços i estancament, l’etern estira-i-arronsa. En realitat, volen aquests vilatans aprendre polonès, anar a l’escola, tenir enllumenat al carrer, que els retirin la brossa a la nit i pagar impostos? O, per contra, desitgen continuar la seva vida tranquila allunyats de tota civilització. Aquesta és una de les claus de La vila perduda, en un moment en què molta gent s’està repensant i prova de fugir de tot plegat per amagar-se entre la natura, ser autosuficients i viure amb assossec. En aquest sentit, l’editor de Periscopi ressalta que «hi ha tota una sèrie de xocs entre tradició i modernitat. Quan a la novel·la les confronta, les presenta amb els seus pros i contres i no exclou cap, sinó que valora tot plegat. Evidentment, també despulla tot el que té l’immobilisme i l’aïllament de determinades societats. Ens mostra què vol dir quedar-se tancats i no haver viscut els avenços. I a l’altre costat, el turisme de masses...».

Crítica amb humor, La vida perduda no pot faltar a la maleta aquests dies, tot i que és una opció excel·lent per a qualsevol moment de l’any.

Max Gross és un jueu americà nascut a Nova York el 1978. Va treballar durant deu anys al New York Post abans de ser cap de redacció del Commercial Observer. Aquesta és la seva primera novel·la, que ha guanyat el National Jewish Book Award i el Jewish Fiction Award de l’Associació de Llibreries Jueves.