Rafel Barruè i Broch (Vila-real, 1966) és monjo de l’orde del Cister des de fa gairebé 25 anys. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, va obtenir la llicència en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma l’any 2009. Ha combinat la vida contemplativa amb la seva faceta més artística, portant a terme exposicions de les seves obres a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears.
Quin és el primer contacte que va tenir amb el monestir?
Quan vaig venir per primer cop tenia 19 anys i va ser amb un amic que volia ser monjo. Però jo no tenia cap intenció de ser-ho i vaig dir: «Si alguna vegada em perdo, que no vinguen a buscar-me al Monestir de Poblet, perquè jo ací no torne mai més en la vida!».
I ara és l’únic lloc on el poden trobar...
Sí... Al cap d’uns anys vaig venir per Setmana Santa i vaig al·lucinar amb els actes litúrgics. A partir d’allò vaig començar a venir més, fins i tot algun cap de setmana durant l’hivern, quan no hi havia quasi hostes. Un dia em vaig asseure al claustre abans de Completes, quan ja era fosc, i totes les estrelles es veien com si les pogués agafar amb la mà. Era impressionant, jo no havia vist mai un cel tan net.
«Que hi hagi algú que et digui el que has de fer és de gran ajuda, però per a l’abat no hi ha un altre que li digui a ell. Hauré d’aprendre a delegar»
Finalment, va entrar al monestir amb 33 anys. Què estava fent en aquell moment i per què va decidir fer-se monjo?
Estava treballant de professor de dibuix en un institut de Barcelona. L’any anterior havia fet una experiència d’un mes a Poblet i em van suggerir estudiar Ciències Religioses a les tardes. Jo tenia dubtes de si Déu existia i vaig pensar que si estudiava, m’adonaria que tot era una «farsa».
Però va ser tot al contrari.
Aleshores no sabia si Déu em demanava entrar al seminari o anar a Poblet. Però no puc dir exactament perquè vaig triar el monestir. Vaig agafar-m’ho com si fos un any escolar: arribar a l’octubre, sortir al mes de juny i oblidar-me’n, perquè era una mania que tenia. Però no va ser així.
Com descriuria el fet de viure en una comunitat monàstica?
Veient-ho des de fora –perquè vaig estar 13 anys venint d’hoste–, per mi era un ideal. Jo trobava que anar al cor de l’església del monestir a pregar junts, dia rere dia, era una cosa molt maca. Estem tota la vida buscant un lloc en el món i quan un troba el que li agrada, viu la plenitud de la vida.
Creu que dedicar-se a la vida contemplativa és només per a alguns?
Crec que hi ha una mica d’aprenentatge, fins i tot pels que ja siguin una mica contemplatius. També crec que totes les persones tenim uns gens que impliquen eixa cosa de transcendència. Un va tastant en la pregària o en alguna associació i va adquirint una base, que després fa que no et resulti tan difícil viure en una comunitat. Però clar que hi ha persones que, per exemple, no suporten el silenci.
«A vegades inventes el que siga per dir que ací no és el teu lloc. És com que no et deixes portar per la voluntat de Déu»
Vostè ha fet molts anys d’hostatger. Què pensa la gent que ha passat per l’hostatgeria de la seva forma de vida?
Poblet és un lloc de trobada i les persones que venen poden ser creients i practicants o no ser-ho, però els agrada aquest clima i aquest ambient de veure unes persones que preguen. Sobretot necessiten aturar-se i frenar el ritme de la seva vida.
Parlem de la seva vessant més artística. Podríem dir que és el monjo més creatiu de la comunitat?
A nivell artístic potser sí. He dibuixat alguns ornaments litúrgics i el ciri Pasqual. També hem recuperat molta música gregoriana i en fer uns nous llibres de pregàries fa un any, em van comentar que podria posar-hi dos o tres dibuixos per il·lustrar-los. Al final em penso que n’hi ha més de 40.
I amb 57 anys ha estat escollit abat de Poblet. S’ho esperava?
La veritat és que jo no volia ser monjo. Quan venia de jove sempre pensava que m’agradaria treballar a prop de Poblet, però no veia per a mi la vida monàstica, perquè soc una mica volàtil. Els artistes som una mica així. I ser l’abat de Poblet tampoc volia ser-ho, ni ho vaig buscar.
De fet, la proclamació d’Octavi Vilà com a bisbe de Girona ha estat un fet bastant insòlit.
Pense que tampoc hauria de ser tan insòlit això. Com que a l’Església Ortodoxa es casen, per escollir un bisbe van a buscar-lo als monestirs. Sempre hi ha hagut persones de vida religiosa que els han agafat per ser bisbes.
Quines accions vol implementar com a nou abat?
Tot i que als cartells de la carretera hi posa «Monestir de Poblet», la gent a vegades no coneix que aquí hi ha una comunitat i no es plantegen fer-hi una experiència. Estem mirant com fer coneixement de què és la vida monàstica, sobretot a la joventut que va a les parròquies, perquè la gent ho entén com si fórem extraterrestres (riu). I per la resta, de moment, anar fent.
