«Abusos, explotacions i estafes n’hi ha hagut a totes les èpoques. Al 1880 pagesos de diferents llocs d’Europa ho passaven molt malament, fins i tot patien fam, per la qual cosa van veure com una oportunitat d’or la promesa d’una vida millor. Per aconseguir-la, s’ho havien de vendre tot i amb aquests diners, que eren molts, tenien dret a un viatge a l’Oceania, una nova casa i terres», diu Salvador Balcells. Això no obstant, les coses no van anar com s’imaginaven...
L’estafa del segle és l’última novel·la de Salvador Balcells (L’Espluga de Francolí, 1946), publicada per Llibres del Delicte, que l’escriptor presentarà aquest dimarts dia 11 a la Llibreria El Soterrani de Tarragona (19 h). Es tracta d’un thriller històric basat en un fet real, amb un frau que hauran de resoldre la parella de detectius Rosich-Pibernat, ara instal·lats a Barcelona, a causa dels últims esdeveniments viscuts a Reus. Es tracta de la tercera novel·la de la sèrie –després d’Els crims del convent i Quan la mort truca a la porta– amb uns personatges inspirats en el Daniel Freixa i Martí (1854-1910) i en la seva agència La Vigilancia y Seguridad Mercantil, «considerat el primer detectiu privat que hi va haver a tot l’Estat espanyol, tot i que el Freixa la va crear uns anys posteriors als fets de la meva novel·la», explica Balcells.
El Pere i la Coia obren la seva agència al carrer Princesa de la Ciutat Comtal i aviat es veuran immersos en el port i els seus vaixells de vapor. «La premsa de l’època en parlava molt d’aquest cas. Però ells, com a agència de detectius, no el podien investigar. Era més feina de policia. No obstant això, com a persones físiques, com a Pere i Coia, sí. A més a més, encara no estava regulada la professió d’investigador privat. L’única cosa que podien fer era legalitzar-se com agència de mercantil al servei de les empreses, dels notaris o dels advocats per indagar fets empresarials, tot i que en realitat feien una altra cosa».
Contradiccions
Burgesos propietaris de fàbriques i treballadors, vagues; patriarcat i feminisme, en la figura de la Coia; immigració i elegància dels cafès; tradició, progrés i negocis d’ultramar no del tot transparents. Tot configurava la fesomia de la Barcelona de finals del segle XIX. «Vaig esbrinar que en aquella època a Barcelona se la va començar a anomenar la ciutat dels cafès perquè simultàniament van obrir tres o quatre, enormes, en grans espais. El que faig és enviar la parella a la inauguració del Gran Cafè, una gala on només hi havia homes», diu Balcells, el qual defensa la personalitat de la Coia, «ja era un inici del que després es va anomenar feminisme».
En aquest sentit, la novel·la recull la vaga a la fàbrica Morell i Murillo, on les dones van tenir un paper primordial. «Era una fàbrica de teixits, cases fàbriques es deien en aquell moment, edificis convertits en fàbriques. Morell i Murillo, els propietaris, eren uns explotadors que tractaven molt malament els obrers i quan hi havia una protesta tancaven la fàbrica. L’última vegada, després de tancar-la, la van tornar a obrir al cap d’uns mesos amb tot d’esquirols. És a dir, van fer fora els seus treballadors i van contractar d’altres poblacions, la qual cosa va provocar una revolta, encapçalada per les dones, amb intents de cremar la fàbrica. Ho he volgut recollir per demostrar com patia la classe obrera en aquella època, en un moment en què molts pagesos anaven a les ciutats a buscar feina», assenyala Balcells, el qual s’ha capbussat en els documents de final de segle per reviure’l.
