Carme López Arias, nascuda a Tarragona, és diplomada en Graduat Social per la Universitat Rovira i Virgili, però la seva passió interna és escriure, materialitzant i compartint les sensacions que percep. L’entorn paisatgístic que l’envolta, una Tarragona plena de mar, l’entorn fluvial on viu i el glamur de la nit urbana, l’empenyen a escriure en aquest llibre de poemes, El bulevard insomne (Editorial Neopàtria, 2021), un clam a la solitud i la melangia provocada per la quietud asfàltica, sense oblidar mai aquella olor de terra de la seva segona llar al Mestrat.
El 2018 va publicar el seu primer recull de poemes titulat Versant en Femení (Editorial Neopàtria) i també és coautora de les antologies poètiques Som amb tu (Editorial Trirremis); 50 Poetes per la Terra (Edicions Pedraseca) 99 Poemes per Nadal (Editorial Neopàtria); Si són roses floriran, una edició digital impulsada per la filòloga Fina Masdéu i l’escriptora Lena Paüls.
‘El bulevard insomne’ és el seu segon poemari en solitari. Quan el comença a escriure?
Sorgeix abans de la pandèmia, en l’espai de temps de l’any anterior. Però després queda aturat perquè el món es para i amb l’editorial estem expectants a com es desenvolupa tot l’enrenou que estem vivint. Llavors, amb el confinament agafo el poemari i li dono la volta, a causa dels moments que vivim de reflexió, ja que tenim més temps per pensar, per profunditzar, més tranquil·litat en certa manera... És una etapa d’introspecció, que fins i tot ens porta, com a societat, a canviar la nostra escala de valors.
Llavors, el confinament ha deixat empremta en el llibre.
Ha influït en el poemari, ja que vaig fer una nova tria de versos, i per això ha deixat la seva empremta. A més, és un poemari que tracta molt de la solitud, del silenci, de la vida interior tant en l’amor com en el desamor, en aspectes de dona... El bulevard insomne són un conjunt de reflexions íntimes que tots fem sovint, sobretot quan vivim moments d’introspecció com pot ser la pandèmia.
Ha significat fer un inventari emocional?
La poesia sempre és un inventari en l’àmbit emocional, és a dir, són sentiments, són emocions... És la percepció sentimental de la persona que escriu, que et permet plasmar els moments que vius i que han deixat molta empremta, i per això escrius una sèrie de poemes en els quals expresses el que has sentit.
«A través de la poesia una situació negativa es pot percebre, fins i tot, amb bellesa i et pot ajudar a compartir les teves experiències»Les paraules connecten amb el lector.
Intentes que a través de les teves paraules, el lector arribi a sentir el mateix que has sentit tu. Quan ho aconsegueixes, la solitud del poeta desapareix perquè ha trobat qui pot arribar a percebre i sentir aquestes sensacions.
Com troba les paraules adients per als sentiments?
Per als poetes no és difícil ni suposa un esforç perquè és la nostra forma d’expressió. Diferent és quan es vol treballar els versos posteriorment perquè la bellesa del poema sigui més gran. Si hi ha esforç és perquè parlem de la construcció d’un poema i no dels versos que surten d’un sentiment poètic.
Diu que «és una obra reposada en la foscor».
És un poemari que he escrit de nit i està inspirat en el lloc on justament l’he escrit, que és a casa meva al meu racó d’escriure, el meu despatx. Des de la terrassa, de nit, veig la rambla en direcció a l’Hospital Joan XXIII amb les rajoles de terra rosades, els fanals, els bancs blancs... Per a mi és aquest El bulevard insomne, ja que m’inspiren les vides de les persones que passegen per aquest bulevard.
No passegen les mateixes persones de dia que de nit.
De dia tenim pressa, soroll, llum... I de nit hi ha silenci, solitud, reflexionem de què ha passat durant el dia, dels nostres sentiments... El color de la vida canvia.
«Estar vius és un regal que hem d’aprofitar, és a dir, no podem permetre que la tristesa dirigeixi la nostra vida»Respecte al primer poemari, quines diferències existeixen?
El primer va ser un esclat de tota la meva obra, és a dir, dels poemes que havia escrit al llarg de diversos anys i que, a petició dels lectors, decideixo publicar finalment, ja que fins aleshores només havia participat en coautories. El llibre Versant en Femení (Editorial Neopàtria) va ser una carta de presentació de les meves reflexions i sentiments.
Com a poetessa quina evolució es percep en el poemari?
Hi ha una evolució molt forta, però des de la humilitat i l’objectivitat, a l’hora d’escriure i triar de manera exhaustiva els poemes. Per això, molts es queden al calaix. D’altra banda, he entrat en una faceta més professional de cara al lector, amb el que sempre penso.
Els sentiments tenen un ordre?
No, ja que són el reflex d’una etapa en la qual et motiva escriure una temàtica concreta. És més, escrivint El bulevard insomne també escrivia un altre poemari. Un era el Yin i l’altre el Yang. El bulevard insomne és un poemari noctàmbul, gris, asfàltic i humit, mentre que l’altre és totalment blanc, alegre, relacionat en la natura... és a dir, es barrejaven els sentiments inspirats en la solitud de la nit i l’alegria del dia.
Què busca mitjançant els poemes?
Remoure els sentiments de les persones. Si ens prenen el cor, com podrem tirar endavant? No podem ser una pedra freda evolucionant al ritme que ens marca la ‘societat’. Ha d’haver-hi alguna inquietud i motivació, que vingui des del cor, i actuar amb consciència. Així, aprendrem a caminar per aquest món d’una manera reflexiva.
És més fàcil remoure sentiments positius, com la felicitat, que negatius, com la tristesa?
A la vida, la felicitat sense la tristesa no es pot entendre. La tristesa és una companya eterna a la nostra vida perquè en aquest món estem de pas, és a dir, l’únic cert que hi ha és que un dia no hi serem. En aquest trànsit, sempre hi haurà malalties, pèrdues, problemes econòmics, problemes professionals... Aquesta negativitat l’hem d’assumir i modular com una companya perquè no coarti les nostres actuacions ni s’apoderi de nosaltres. Estar vius és un regal que hem d’aprofitar, és a dir, no podem permetre que la tristesa dirigeixi la nostra vida.
«Busco remoure els sentiments de les persones. Si ens prenen el cor, com podrem tirar endavant? No podem ser una pedra freda»En aquest trànsit com ens acompanya la poesia?
La poesia és l’aliment de l’ànima, és a dir, t’enriqueix interiorment. Fins i tot t’encamina per llocs que són obscurs i per on no saps anar. Un bon poemari o un bon escrit poètic no deixa de ser una filosofia i un món que surt del subconscient del poeta per arribar al subconscient del lector, i el pot ajudar a remoure situacions oblidades. A través de la poesia una situació negativa es pot percebre, fins i tot, amb bellesa i et pot ajudar a compartir les teves experiències.
És un mirall.
És un mirall que compartim i en el que ens veiem reflectits amb els sentiments d’altres persones. Tot això ens ajuda a sentir-nos que no estem sols. A vegades resulta que la persona amb la qual parles, com un company de feina o un amic, té al darrere un pòsit d’experiències que són comunes a les teves.
Hem de ser més empàtics?
L’empatia és molt maca perquè et permet arribar a sentir el que sent una altra persona, i acompanyar-la, encara que no estiguis d’acord. Sentir-nos acompanyats sentimentalment ens ajuda a evolucionar en la vida.