Després d’una quarantena d’anys en què la Sang havia acollit de nou els espardenyers de l’ètnia gitana i els havia emparat davant la continua repressió borbònica, el 1794 es negaren tant a col·locar el penó, custodiat per ells, en el balconet que dona a la baixada de la Peixateria, com a participar Dijous Sant en la processó, acte en què aquest col·lectiu acostumava a dur-lo, i a acompanyar el misteri de l’Ecce Homo.
La negativa es repetí el 1795 malgrat que un espardenyer acabà empresonat per l’actitud. El març de 1796 la disputa arribà a la Reial Audiència de Catalunya, a la qual l’espardenyer tarragoní Francesc Solanas plantejà qui havia de ser el custodi de la insígnia. El governador i alhora corregidor estatal sol·licità informe a la municipalitat.
En aquest document consistorial, per una banda, es reconeix que, després de la regulació estatal i il·lustrada sobre les confraries, que havia volgut eliminar les de tipus gremial vinculades als oficis –el darrer cop per una Reial resolució de 1783 publicada el 1784–, es permeté als espardenyers tarragonins la pervivència i l’assistència corporativa a la processó de Dijous Sant i a les de rogatives.
Els Ximenes prohoms
Així mateix, explicita que «perpètuament» una família, la gitana dels Ximenes, s’havia erigit com a prohoms o directius del gremi d’espardenyers amb les prerrogatives de custodiar l’estendard i les joies corporatives, així com la de convocar els confrares. És a dir, hi detectem uns usos tradicionals i de llarga durada en el temps, no ajustats a la norma vigent i que l’ajuntament qualifica com antiquats.
El mateix informe assegurava que al voltant de l’afer de la custòdia de l’estendard i del comandament dels Ximenes «han resultado no pocas reyertas y disturbios», mots que sovint s’atribuïen a les bregues vinculades a aquesta ètnia. De fet, en el si de la mateixa confraria d’espardenyers havia emergit un conflicte entre paios i gitanos.
Així el 1783, coincidint amb la pragmàtica de Carles III que novament pretenia l’assimilació cultural d’aquesta minoria a la societat espanyola, havien destituït un mestre espardenyer per la contractació d’un gitano com a aprenent, però el corregidor donà la raó al sancionat. La confraria recorregué el cas a l’Audiència de Catalunya al·legant que l’associació «no havia admès mai individus vils o infames de fet o de dret i que els gitanos no eren considerats contribuents honestos». La pragmàtica reial avalà el corregidor tarragoní.
Tretze anys després, el 1796, l’informe municipal deixà clar que el comandament protocol·lari de la confraria seguia en les mans gitanes dels Ximenes. El patriarca n’era Francisco Ximenes. L’Ajuntament havia decidit intervenir aquesta confraria d’espardenyers de manera que: «reunidos los ánimos y voluntades de todos los individuos alpargateros de la presente ciudad, de común acuerdo o con pluralidad de votos, se consiguió la ordenanza para la constitución de un nuevo gremio, para lo cual el Ayuntamiento solicitó aprobación de Su Excelencia y Real Acuerdo».
Simultàniament, es mantingué oberta la possibilitat d’assistir a les processons amb atxa o acompanyant l’estendard: «mientras se espera esta aprobación, ninguno de los individuos bajo pena de 25 libras o la que mayor parezca a V.S. se atreva a precisar y violentar a otro que asista a dichas procesiones de Jueves Santo y de Rogativas, antes bien que le sea voluntario a cualquier alpargatero concurrir en ellas con hacha o acompañando y ayudando a llevar el estandarte, medio el más seguro para evitar, entre tantos, ulteriores disputas del todo inútiles y perjudiciales a la tranquilidad».
L’expulsió final
El 1796 el governador de Tarragona ordenà de nou que o bé els espardenyers de Francisco Ximenes portessin el penó al balcó de la Casa de la Sang i a la processó, o bé que el cedissin a la congregació, amb l’advertiment d’anar a la presó si no es complia la indicació. Malgrat tot, ni uns ni l’altre en feren cas, per la qual cosa, passada la Setmana Santa, la Sang confeccionà un de nou, i el vicari general expulsà els espardenyers de l’associació. El 1797 s’estrenà el nou penó, que fou dut pels congregants més antics, escollits per sort, prova del rol preeminent de la imatge de l’Ecce Homo.
En vigílies de la processó, els espardenyers, que es veieren desplaçats de facto, sol·licitaren la readmissió i s’oferien de nou a tenir cura i il·luminar el pas de l’Ecce Homo així com dur l’antic penó gremial. Però mai més no se’ls autoritzà.
