Quan vam ser galàctics

Si preguntes per Aitor Karanka a aficionats al futbol, probablement el coneixeran. Alguns et diran que va jugar a Primera Divisió i altres que va ser l’ajudant del polèmic José Mourinho. A Tarragona és diferent. Quan dius Karanka, la gent es trasllada al desembre de 2001. Al Nàstic li havia tocat jugar en Copa del Rei contra el Real Madrid de les estrelles. Un gol en pròpia porta del central basc al Nou Estadi va fer somiar tota una ciutat.

L’hivern de 2001 va ser gèlid. De fet, Tarragona va registrar les primeres grans nevades del segle. La temporada del Nàstic a Segona A congelava també l’ànim dels aficionats. Era molt complicat sortir de la zona de descens, l’equip anava penúltim i hi va haver canvi a la banqueta. Josep Maria Nogués era substituït per Jaume Bonet, un jove entrenador de Valls, farmacèutic de professió. Amb ell, el Nàstic va ser galàctic durant una setmana. «Em trobo encara molta gent que parla de l’ascens del Nàstic a Primera però ningú oblida la victòria al Madrid a la Copa i la visita al Bernabéu» diu Bonet.

Ho recorda Conchita Moreno, la primera dona que va entrar a la directiva del Nàstic. «Al Jaume (Bonet) te’l menjaves a petons de bona persona que era». Tot i els mals resultats a la lliga, el Nàstic es va plantar a la fase final de la Copa del Rei després d’eliminar a partit únic l’Eibar (1-0) i el Lleida (1-2).

Codina: «pell de gallina»

Sorteig dels vuitens de final. A Tarragona toca la grossa: el Real Madrid. L’exfutbolista del Nàstic i actual delegat del Deportivo Alavés, Lluís Codina, encara ho rememora. «La il·lusió es va desfermar a la ciutat el dia del sorteig i la nit del partit vam gaudir de l’ambient, jugant de tu a tu al Madrid. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-ho». Ja és encontre d’anada i tornada, amb valor doble dels gols fora de casa. El Real Madrid de Vicente del Bosque visitarà el Nou Estadi el 12 de desembre i el Nàstic jugarà al Bernabéu, una setmana després, el dimarts 18 de desembre. Aquells dies han quedat en l’imaginari col·lectiu dels seguidors del Nàstic. El club de Florentino Pérez estava a punt de celebrar els 100 anys d’història i l’havien batejat com el Madrid dels Zidanes i Pavones. Com recorda Rubén Bladé «era l’embrió de l’anomenat Madrid galàctic».

Futbolistes com Manolo Herrero havien arribat a Tarragona al mercat d’hivern de la temporada 1999-2000. «Si et sents galàctic?», es pregunta el jugador d’Andújar. Ell mateix contesta amb un sí rotund. «Tens davant els millors futbolistes del món i una transcendència mediàtica descomunal. Et sents més futbolista que mai davant d’un partit somiat».

Per a res es va sentir galàctic l’aleshores capità del Nàstic, Jordi Masnou. «Estava tan concentrat en la feina que ni vaig demanar la samarreta als rivals. Bé, sí que tinc la samarreta d’Albert Celades que potser no era precisament una gran estrella». L’exdavanter i actual entrenador de l’Osasuna Promesas, Santi Castillejo, pensa el mateix que Masnou. «La situació a la lliga era angoixant. Anàvem penúltims i no estàvem per a sentir-nos galàctics». Manolo Herrero assegura que «la consigna per al partit a casa era arribar vius i amb opcions al Bernabéu».

El Nàstic tenia la moral per terra després de caure en lliga contra el cuer, el Poli Ejido. El Madrid venia d’aconseguir set victòries seguides. Durant la setmana havien desembarcat a la ciutat televisions i ràdios de Madrid i Barcelona. La nit del 12 de desembre, 13.000 persones van omplir les grades del Nou Estadi. Hi va haver revenda d’entrades a l’exterior i l’emoció va envair Tarragona. No es va parlar de res més aquell dia.

Comunió equip, afició i ciutat

El soci i aficionat Joaquin Royuela destaca la gran comunió que hi havia entre equip, afició i Tarragona. «Els nens anaven a classe amb la samarreta del Nàstic i hi havia banderes als balcons. La ciutat estava guarnida de grana per a rebre al Madrid». El Nou Estadi era una festa. Segons Rubèn Bladé, va sonar Paquito el Chocolatero a la prèvia i amb el gol van punxar I will Survive. Tenia raó Gloria Gaynor. El Nàstic va sobreviure al gegant futbolístic del moment.

Poc abans de les nou de la nit, retruny l’himne del Nàstic. Els equips salten al camp. Hi ha un mosaic i s’enlairen globus vermells. Al marcador es recorda que l’última vegada que el Madrid va visitar Tarragona a la Copa, aleshores del Generalísimo, el resultat va ser 1 a 7 per als blancs. Era l’any 1950 i dos jugadors d’aquell equip grana estan a la llotja. La memòria és selectiva i Vicenç Martínez i Camilo Roig prefereixen recordar als micròfons de Tarragona Ràdio que dos anys abans l’havien guanyat en lliga per 1 gol a 3. El Nàstic pot presumir de ser el primer equip que va derrotar el Real Madrid al Santiago Bernabéu. Conchita Moreno confirma que hi va haver una placa a l’estadi madrileny on es recordava la victòria grana. «Vaig anar amb quinze anys a Madrid amb els tiets que tenien una botiga d’efectes militars i cada setmana portàvem les factures a correus. Jo vaig veure la placa el 1957. Ara ja no hi és, però jo la vaig veure».

Gol al minut 83 a Tarragona! 1-0

En el partit d’anada, el Nou Estadi situa la megafonia a la zona de Preferent on es prepara per cantar els onzes l’speaker, Antoni Fortuny. L’ajudant, Rubèn Bladé, espera atent des de la cabina, a Tribuna. «Jo no havia de dir res, però el destí va voler que cantés l’alineació. Minuts abans es va espatllar el sistema de megafonia i em van trucar per dir-me que tirés jo amb els onzes». També va haver de cantar aquella alineació per Ona Catalana, l’actual narrador dels partits del Nàstic a Tarragona Ràdio, Jordi Blanch. «César defensava la porteria del Madrid mentre Casillas era suplent. També va estar a l’onze Munitis. Zidane, Roberto Carlos i Figo es van quedar a casa. Hi va haver un excés de confiança del Madrid davant d’un equip de segona. Arbitrava Daudén Ibáñez».

Els mitjans gràfics van immortalitzar la salutació dels dos capitans: Jordi Masnou i Raúl González. El màxim golejador històric del Madrid tornava a Tarragona com a entrenador del filial, el Castilla de Primera RFEF, 20 anys després. També queia derrotat per la mínima. «Els he dit als meus jugadors que aquí vam perdre 0-1 en Copa del Rei. Aquest no és el meu camp», va explicar en la roda de premsa posterior.

Arrenca el partit de Copa al Nou Estadi i molt aviat, al minut 11, Lluís Codina es planta sol davant del porter. César evita el primer del Nàstic. En el rebuig, l’afició reclama penal. A la segona part, res canvia. Ocasió darrera ocasió dels locals. Dani Marín, José Luis Deus per partida doble... Els de Vicente del Bosque estan contra les cordes amb un Codina que obliga César a lluir-se i amb un gol anul·lat que crispa la grada. Al costat de les banquetes se situen els micròfons sense fils. El periodista Joan Andreu Pérez parla amb Masnou quan és substituït a 10 minuts del final. Esbufegant el capità explica per ràdio que està convençut que el Nàstic marcarà. «Vaig tenir la sort d’estar en una posició privilegiada per veure com es movien i què deien els futbolistes», destaca Pérez.

Al final arriba la recompensa. Minut 83. A 7 del final arriba el gol de Karanka en pròpia porta. Rubèn Bladé conserva encara a la retina la imatge del gol. «Obertura de Manolo Herrero cap a Codina a banda d’esquerra. Entra pel mig Castillejo i arriba Felix Prieto al segon pal. Centra Codina i quan intenta rebutjar Karanka, posa la pilota a l’interior de la porteria. El Nou Estadi esclata. No estàvem acostumats a una cosa tan gran».

El gol de Karanka ha estat un dels més importants que ha cantat Albert Ollés. Quan la pilota va entrar a la porteria va cridar: «Li hem marcat al Madrid. Gol de tota Tarragona!». Aquella sensació la conserva encara el periodista. «Karanka va ser l’autor físic del gol, però semblava que la pilota l’havia empès tota la ciutat». La televisió enfoca el tècnic, Jaume Bonet. Amb anorac llarg aixeca tímidament els dos punys però gairebé ni riu. «Si fos el partit de tornada hauria estat més efusiu. A més, encara quedaven vuit minuts. Em vaig contenir», diu l’entrenador vallenc. El navarrès Santi Castillejo confessa que li va dir a Karanka: «Si haguessis deixat passar la pilota hauria marcat jo i hauria estat millor». El defensa del Madrid va somriure amb un pèl de desesperació per l’errada. El de Valtierra sap que el rebuig mal calculat d’Aitor Karanka va evitar que ell marqués el gol.

«Senyores i senyors. Avui 12 de desembre de 2001, traiem-nos el barret que aquí ha caigut el Real Madrid», cridava per antena Albert Ollés. Jordi Masnou pensa en el gest que va tenir Jorge Valdano, director esportiu del Madrid. «Va entrar al nostre vestidor i ens va felicitar pel partit». A Tarragona se sentien crits d’alegria de les cases que havien seguit l’encontre per tele o transistor. Als bars, també s’havien reunit aficionats per veure aquella heroïcitat del Nàstic. El Nàstic United se comió crudo al Madrid escrivia Tomàs Guasch a l’AS. El Nàstic tomba al Madrid, titulava Àngels Piñol a El País. El desplegament mediàtic d’aquella nit no s’havia vist fins aleshores. No hi havia precedents. Josep Maria Andreu i Jaume Bonet van entrar en directe a tots els programes esportius nocturns de l’estat. A la sala de premsa no hi cabia ni una agulla i pel tècnic rival, Vicente del Bosque, era impossible justificar la derrota davant d’un Segona. Quan va entrar-hi Jaume Bonet va ser ovacionat pels periodistes. Rubèn Bladé sabia que era una utopia passar de ronda. «Vaig dormir feliç. Somiar estava permès».

Trenta autobusos cap a Madrid

El somni va seguir una setmana més. Tocava ara visitar Madrid. Els aficionats van omplir una trentena d’autobusos. L’oferta era de 1.500 pessetes el viatge i l’entrada al Santiago Bernabéu. Juan Andrés Olmo condueix l’autocar oficial del Nàstic des de fa prop de tres dècades, amb mil històries per explicar de la visita a Madrid. «Aquell va ser un dels meus millors viatges, una bogeria. Va ser inoblidable».

El dimarts 18 de desembre de 2001 va despertar amb un intens fred a tota la península. Els aficionats del Nàstic sortien a primera hora del matí. Van trobar neu a Lleida. A dalt d’un dels busos, l’exdirectiva del Nàstic Conchita Moreno, que també tenia simpatia pel Real Madrid. Encara ara s’il·lumina la seva cara quan parla d’aquella experiència. «Va ser un goig veure la il·lusió de la gent i tantes bufandes del Nàstic a Madrid».

El Nàstic va estar a punt de superar ronda en un dia de poc descans per a aficionats com Juanjo Barrero. «Vam sortir en autocar a primera hora i a les quatre vam arribar a destí. Vam veure el partit i vam tornar a casa per arribar a les set del matí. Tot en 24 hores». Juan Andrés Olmo relata com «la plantilla s’allotjava en un cèntric hotel a la Gran Via. El Paseo de la Castellana estava ple de trànsit i la Policia ens va venir a buscar per escortar-nos. No vaig haver de parar en cap semàfor».

Casillas, Figo i Zidane a la tornada

Dues hores abans del partit arriba l’expedició grana al seu destí. Negra nit al Bernabéu. 35.000 persones a les grades, 2.000 del Nàstic. Juanjo Barrero és merengue però aquella nit té clar amb qui va. «Volia que guanyés el Nàstic, l’equip de la meva ciutat. Anava pel carrer orgullós amb la meva bufanda grana». Brama el Bernabéu quan apareixen els jugadors pel túnel de vestidors. Del Bosque fa sortir l’equip de gala: Iker Casillas, Figo, Zidane, Raúl, Fernando Hierro...

Al minut 1 salta la sorpresa. Marca Ángel Cuéllar pel Nàstic i obliga el Madrid a fer 3 gols. L’alegria dura poc a la casa dels pobres i Raúl empata dos minuts després. El Nàstic no es rendia. Manolo Herrero al 15 torna a posar per davant en el marcador el Nàstic. «Increïble!» exclama per antena Albert Ollés. «Això m’ho diuen i no m’ho crec». Pot arribar la sentència amb Félix Prieto però Guti empata a 2 i abans del descans, Raúl posa al Madrid per davant. Amb la represa, novament el 7 blanc fa el seu tercer gol per deixar el 4-2 que es converteix en definitiu.

Joaquin Royuela recorda que «el Madrid va acabar demanant l’hora». Expulsió d’Iker Casillas per tirar a terra Castillejo que s’escapava sol a porta. Hi pensa encara Juanjo Barrero: «Va ser decebedor. Allí es va veure diferència d’equips». A la llotja del Bernabéu, Josep Maria Andreu s’asseia al costat del president blanc, Florentino Pérez. «Us asseguro que va patir molt», explica rient. Al final, el futbol va premiar el gran. Al conductor de l’autocar oficial del Nàstic, Juan Andrés Olmo, el van felicitar. «Va venir el periodista Manolo Lama per dir-me que havia d’estar orgullós de la imatge que havíem donat. Li vaig contestar que jo sempre estava orgullós del meu Nàstic».

Orgullós del que van fer, se sent avui en dia Jaume Bonet. «Estic molt satisfet de la valentia que vam transmetre. No hi va haver, però, ‘nasticazo’». Recordeu allò del Centenariazo? El Deportivo de la Coruña va guanyar la final que el Madrid jugava a casa amb motiu dels cent anys d’història del club blanc.

La Copa 2001-2002 serà sempre pel Nàstic tot un símbol de resistència. «Què hauria passat si passem ronda? Com m’hagués anat la vida si haguéssim eliminat el Madrid?», es pregunta encara Jaume Bonet. «Em vaig sentir com l’artista convidat d’una pel·lícula rodada en directe i que es presentava als Premis Oscar. Al final, ens donaven l’Oscar del públic, de l’orgull nastiquer». El segle XXI li havia de donar al Nàstic un ascens a Primera i el rècord de temporades, a Segona A. Però això ja forma part d’una altra història.