Enguany Tarragona ha admès la nova Confraria del Sant Crist dels Gitanos de la parròquia de la Trinitat, de la plaça del Rei, com una entitat de ple dret per participar a la processó del Sant Enterrament. Fins ara desfilava com a convidada acompanyant el misteri de la Flagel·lació o dels Assots, de La Sang. Però la participació de l’ètnia gitana en els dies sants no és nova. Viatgem en el temps.
Bernard Leblon, savi de la gitanologia a l’Estat espanyol i també a la Catalunya Nord, ha recollit els cognoms dels gitanos catalans inclosos en els censos del segle XVIII. El 1728 hi havia tres famílies gitanes de cognom Jiménez –els caps de les quals es deien Agustí, Maties i Pere– que vivien a Tarragona i Valls des de feia una trentena d’anys, és a dir, des del tombant del segle XVII al XVIII.
Coetàniament, en el cens de 1729, a Tarragona constaven cinc nissagues d’ètnia gitana, a les quals se les autoritzava un règim de residència vigilada precisament per la seva ètnia, a més de famílies amb un altre d’especial per ser tractants de cavalls per a l’exèrcit, com havia succeït en l’anterior guerra de Successió quan proveïren les tropes borbòniques. Els descendents de Francisco Jiménez i els de Francisco Hernández, residents a Tarragona, Valls i Tortosa, estaven inclosos en aquestes exempcions de vigilància.
El cens de 1786 encara mantenia el cognom Jiménez entre les nissagues gitanes de Tarragona. Aquest oferia altres variants properes. L’estudi de Leblon estableix les formes Ximenes i Ximénez, que també han arribat fins als nostres dies. En el cas de Tarragona registrem els Ximénez de la comunitat gitana en els censos elaborats el 1746, 1763, 1779 i 1783. Precisament els dos cognoms gitanos més freqüents en la Catalunya del XVIII foren Jiménez/Jimenes –variants gràfiques– i Ximénez/Ximenes.
Espardenyers gitanos
En aquesta mateixa centúria els gitanos tarragonins també estaven absolutament imbricats en l’ofici d’espardenyer, que havia estat fundacional en la confraria de La Sang, junt amb el d’esparter. El cadastre de 1724 determina que existien deu obradors d’espardenyes. La llista de confraries i col·legis de 1733 explicita la Confraria de La Sang amb deu espardenyers més quatre fadrins, amb un total de catorze. El cadastre de 1747 constata nou obradors, mentre que el 1775 dinou.
Aquests espardenyers, i per tant com explicà l’historiador Emili Morera els gitanos, foren els acompanyants del misteri de l’Ecce Homo fins a 1750. Pertanyia a la Sang i obria la processó, aleshores la nit del Dijous Sant.
Però el triomf de la dinastia dels Borbons en la guerra de Successió el 1715 havia comportat la intensificació de l’acció governamental contra el poble gitano en terres hispàniques, i tingué conseqüències a Tarragona. El 1745 Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de la Ensenada i secretari de Guerra del Govern de l’Estat, dictà una disposició que condemnava a mort els gitanos nòmades, mesura després suavitzada per les crítiques de diferents autoritats locals.
Virulència màxima
El 1749 el rei Ferran VI intentà l’extermini de l’ètnia gitana amb una Pragmàtica en què se n'ordenà la captura. L'objectiu era l'extinció d’aquesta comunitat amb l'empresonament i separació d'homes i dones, circumstància que –amb el temps– havia de conduir a la desaparició. La nit del 30 de juliol de 1749 els militars empresonaren 9.000 de les 11.000 persones gitanes d’Espanya. Però a l’octubre les protestes havien esdevingut tan fortes que se n’hagué d’alliberar aproximadament la meitat.
En aquest context de repressió ètnica, el 29 de març de 1751 La Sang cedí la custòdia del pas de l’Ecce Homo per a l’acte processional de la nit de Dijous Sant a la confraria de la Santíssima Trinitat dels fadrins menestrals –amb seu al santuari de Nostra Senyora del Miracle molt vinculat a la Sang–, fent fora la comunitat gitana tarragonina que li havia fet llum des d’una data indeterminada del segle anterior.
L’any següent, però, els menestrals encara insistien que no volien aquella ètnia, i la Sang responia assegurant «que anassen segurs que no hi assistiria ningun gitano», detall que denota que la tensió ètnica continuava ben viva. La historiografia clàssica tarragonina ha establert que, a partir de 1754 els espardenyers –i en conseqüència el col·lectiu gitano– foren restablerts «definitivament» en la processó. No fou ben bé així. Ho seguirem.
