El campanar de la catedral de Tarragona va posseir una matraca de tambor, l’instrument que substituïa les campanes durant els dies centrals de la Setmana Santa. El descobriment el realitzà el tarragoní Quim Mas Carceller, en els treballs previs a la conferència que pronuncià dins la festa de barri al carrer de la Merceria.
La fotografia que ho prova retrata Josep Espinach Andreu, alcalde del barri, sabater, comerciant i campaner de la catedral per oposició des de 1885, junt amb un ajudant. Avui la imatge la custodia la família Clotet Pujals, amb el Cesc i el Joan. El seu pare, Joan Clotet Espinach (1928-2020), treballador del Banc Mercantil i net de l’històric campaner l’havia guardada en un àlbum.
De fet, Clotet Espinach era fill de Joan Clotet Serra, de renom el Campaner, gendre de Josep Espinach a qui havia substituït en l’ofici. El compatibilitzà amb el taller i botiga de sabates ubicats en la baixada del Patriarca –ara Pare Iglesias– i el carrer Merceria, on també despatxava vi i vinagre.
Campanes emmudides
Abans Dijous Sant era festiu en el calendari laboral. Al matí des de 1570, la catedral celebrava la missa de la Cena, ofici amb la consagració dels olis per l’arquebisbe, el lavatori dels peus a dotze pobres i el trasllat del Santíssim al Monument, que quedava instal·lat com ara a la capella precisament dita del Santíssim. Després del cant del Glòria d’aquella cerimònia litúrgica, les campanes i l’orgue emmudien fins al toc de Glòria del matí del Dissabte Sant, fins que la reforma del papa Pius XII restituí l’inici de la Pasqua a la nit el 1951.
La matraca és un instrument musical de fusta, que històricament ha sonat als campanars
Fins a la guerra civil, en aquest breu temps, els avisos per convocar als principals actes que s’havien d’esdevenir es realitzaven amb la matraca de tambor de la fotografia. En altres localitats, com a la veïna Solivella, a la Conca de Barberà, sabem que també exercia les funcions de rellotge a manera de campana i tocava les hores, fet que coincidia amb el relleu de les persones que mantenien la vetlla al Monument.
Per altres testimonis, coneixem que certes matraques marcaven el pas de les catorze estacions del viacrucis. El toc de la campaneta de mà a l’hora del Glòria a la missa de la Cena, Dijous Sant, i a l’ofici Pasqual, Dissabte Sant, marcaven l’inici i el final del silenci de les campanes i de l’imperi de les matraques. Quim Mas ha recollit l’expressió dejuni de les campanes com a fórmula popular per anomenar aquest temps.
Història i vigència
La primera notícia sobre l’ús de matraques de campanar la trobem l’any 1330, en el ‘Llibre de fàbrica i sagristia de la Seu de Mallorca’, fruit d’una reparació dels jous de fusta de les campanes, en ésser encarregat un nou torn de maçoles, variant balear del nom de l’instrument, per usar-lo per la Setmana Santa, notícia compilada per Jaume Sastre Moll.
Reben altres denominacions com barjoles a Castelló, Llucena, Catí, Artana i Tírig; o batzoles a Tortosa i en altres indrets del País Valencià. També són conegudes com a tenebres a Barcelona i en diferents localitats d’Osona i la Garrotxa.
L’etimòleg Joan Coromines considera que el mot matraca prové de l’àrab, «matràqa», en el sentit de martell, i «mítraqa», matraca per fer soroll, derivat de «taraq», pegar o donar cops. De fet, les matraques estan formades per maces de fusta, que emeten un so peculiar. En la fotografia s’aprecien disposades en línies de cinc.
Les matraques eclesiàstiques inventariades a Catalunya pels Campaners de la Catedral de València, associació sense ànim de lucre que ha dut a terme una feina impagable, estan en 19 localitzacions. Són Abella de la Conca –Sant Esteve–, Alins –Sant Vicenç–, Cervera –Santa Maria–, el Vendrell –Sant Salvador–, Guissona –Santa Maria–, l’Albi –Santa Maria–, Lleida –Sant Llorenç–, Mataró –Santa Maria–, Montgai –l’Assumpció–, Olot –Sant Esteve–, Santpedor –Sant Pere d’Or–, Solivella –l’Assumpció–, Rialp –Mare de Déu de Valldeflors–, Talarn –Sant Martí–, Torredembarra –Sant Pere Apòstol– i Vielha e Mijaran –Sant Fèlix de Vilac–, i les catedrals de la Seu d’Urgell, Solsona i Tortosa.
Galdrich Santana també ha apuntat la vigència a Agramunt –Santa Maria–, Castellterçol –Sant Fruitós–, Navarcles –Santa Maria– i al monestir de Sant Joan de les Abadesses. De la lectura de les fitxes d’inventari es desprèn la diversitat d’estats de conservació. És paradoxal la inacció del Govern de la Generalitat en aquesta matèria.