Quin és el vostre Imperi Romà? Bé, per aquells o aquelles que no hàgiu entès la pregunta, o més ben dit, el seu context, us ho explico ràpidament. Arran d’un vídeo viral a les xarxes socials, es va demostrar que molts homes pensen en l’Antiga Roma amb freqüència i això va portar que la gent es preguntés quin era el seu “Imperi Romà”, és a dir, quin és el pensament recurrent que t’assalta de tant en tant o, fins i tot, més vegades de les que t’agradaria reconèixer. Doncs el meu és Taylor Swift.
Us prometo que no sé com ha passat, mai havia buscat una cançó seva ni n’havia escoltat cap intencionadament, però en algun moment del dia apareixia i quan vaig ser conscient, la cosa va anar a més. Al principi m’avergonyia una mica, suposo que no m’agradava la idea que una estrella del pop comercial fos el meu imperi romà, quan això passa, al cap de poc, comprens que sentir vergonya per alguna cosa que t’agrada és caure en la trampa dels prejudicis i de la ignorància.
Més enllà del gust musical
Recordo que una amiga em va dir: Taylor Swift és la Messi de la música i realment allí em vaig adonar que sí, que Swift és de les persones més famoses del món, amb més seguidors i que mou més diners, però la diferència és que és una dona i que omple estadis sense cap pilota, ho fa amb cançons i amb lletres plenes d’emocions i d’experiències amoroses, amb reivindicacions feministes i a favor dels drets LGTBIQ+. Unes cançons que et poden agradar més o menys, però escoltar aquests missatges a través d’un dels altaveus més grans del món fa que a vegades el gust musical no sigui el més important.
El símil amb el futbol també m’agrada perquè he escoltat i llegit molts comentaris despectius cap a les seves seguidores (swifties), titllant-les de boges per tot el temps, esforços i diners que inverteixen en ella. No sé quant poden valer les entrades per la final de la Champions d’aquest dissabte, no vull imaginar els càntics que es poden escoltar a l’estadi i estic segura que tant si guanya o perd el Reial Madrid, hi haurà llàgrimes. Però per molts, això no és bogeria, les boges han estat dos dies abans al Bernabéu als concerts de Taylor Swift.
I com s’ha convertit en un autèntic fenomen Taylor Swift? Doncs no tinc ni idea i no sé si algú té la resposta, però, sens dubte, darrere de tot un màrqueting musical i de fer moltes coses ben fetes, la comunitat que ha aconseguit crear amb unes cançons que connecten amb el públic és d’aquelles coses que no es poden explicar, la màgia que fa que durant uns minuts milers de persones cridin a ple pulmó una lletra dedicada a una persona diferent. Com pot ser que algú hagi escrit una cançó per a mi? Suposo que aquest és el secret de la música i que Swift ha aconseguit amplificar d’una forma espectacular i que feia temps que no es donava, tant que sembla que el món no estava preparat, per això potser sorprèn tant el seu èxit. Entre tantes noves veus, tantes cançons, tant “fast food” de la música... qui treu un disc amb 31 cançons i ho revoluciona tot? Només ella.
També afectada pel masclisme
Us recomano veure el seu documental, òbviament ens ensenyen la part més bona, però és interessant com fins i tot a una de les persones amb més poder del món li afecta el masclisme, el de la societat i el de tota una indústria musical que estic segura que no li fa gens de gràcia que sigui una dona empoderada que escriu les seves pròpies cançons la que ho està rebentant tot.
Potser és això, ens hem acostumat que els seguidors són el més important i potser les noves generacions (i no tan noves) només necessiten sentir que algú les entén. No sé, potser aquest és el secret del fenomen Swift, l’empatia i la senzillesa d’explicar el teu desamor amb l’empoderament i espectacularitat d’un concert com el que s’ha viscut al Bernabéu.
I si Taylor Swift també és el vostre Imperi Romà, no us preocupeu, jo ho he acceptat i cada dia ho entenc més.
