Aquesta setmana hem sabut que Reus és la segona ciutat catalana amb més demanda d’habitatges, només superada per Barcelona, i ocupa la dotzena posició a escala estatal, segons el rànquing de la immobiliària Vivendex a partir de les dades d’Idealista, el portal de compravenda d’habitatges líder a Espanya. I també és la novena ciutat amb més demanda per trobar un pis de lloguer, segons la mateixa plataforma.
La constatació de la forta pressió de la demanda reforça dues dinàmiques ja conegudes. La primera, que si Reus va assolir el 2023 el seu màxim històric de població, amb 108.535 habitants, la tendència a l’alça té tots els números de continuar. I la segona, més preocupant, és que l’accés a l’habitatge es consolida com el gran problema socioeconòmic que plana sobre una part molt considerable de la ciutadania, amb l’agreujant que no és resoluble a curt termini.
La falta d’oferta està en l’epicentre de la crisi, i el desequilibri amb la demanda provoca, junt amb altres factors, les pujades de preus, que colpegen especialment la població amb menys renda, els joves i els immigrants. Es considera que una llar no ha de destinar més de la tercera part de la renda disponible per a accedir a un habitatge, i això avui és una entelèquia per a milions de famílies, sobretot les que viuen a les zones amb els preus més tensats, que són les més turístiques i de més activitat econòmica, com el litoral mediterrani català.
La situació recorda quan tampoc es podia donar resposta a la immigració de mitjan segle XX
La història no es repeteix, però rima. Per circumstàncies que no vénen al cas, aquests dies he consultat dades sobre la demografia i l’activitat constructora a Reus als anys seixanta. I el batibull que tenien aleshores invita a comparar-lo amb l’actual. El 1960, ja en plenes onades migratòries procedents de les regions espanyoles més desafavorides, l’Ajuntament només va tramitar 147 llicències per a nous habitatges. Això passava quan la ciutat havia crescut en 7.000 persones en un lustre i arribava als 43.000 habitants.
Com és ben conegut, sovint els nouvinguts van haver de recórrer a solucions alternatives per a disposar d’un sostre, com les casetes d’autoconstrucció a les anomenades parcel·les. Mig segle després, la sortida és l’ocupació de cases buides. En això sí que els temps han canviat.
Mal que bé, la iniciativa pública i privada va anar donant resposta a la fortíssima demanda i el 1974, en el pic del boom del desenrotllisme i amb un cens de 67.000 habitants, es van concedir llicències per a 4.072 nous pisos. Mig segle després, amb 40.000 residents més, el 2023 es van iniciar 121 habitatges de nova planta, segons l’Idescat. Una comparativa que apunta a la manca d’oferta com a primer desencadenant de l’actual crisi.
De fet, si mirem què va passar en el darrer període d’expansió demogràfica de la ciutat, entre 2000 i 2007, els habitatges començats es van moure entre un i dos milers anuals, però aquestes xifres van derivar en la bombolla immobiliària i la gran recessió. Les despulles que encara perduren són centenars de pisos buits en mans de grans tenidors.
Una dècada d’aturada
La crisi va portar exercicis d’aturada constructora pràcticament absoluta. De 2013 a 2015 no es van iniciar més d’una dotzena d’habitatges per any, i des d’aleshores només el 2021 i 2023 s’han superat el centenar.
Amb bagatges equivalents al conjunt del país, no és d’estranyar que el Banc d’Espanya hagi quantificat en 600.000 el dèficit d’habitatges entre 2022 i 2025, creuant les xifres de l’oferta i la demanda a partir de les dades de creació de llars i d’arribada d’immigrants. Un càlcul que invita a pensar en els pisos buits i la rehabilitació d’immobles com a part de la solució, però els experts adverteixen que la capacitat d’incorporar al mercat aquesta tipologia de cases és limitada.
Augmentar l’oferta com a fórmula perquè abaixin els preus i posar el focus en el mercat de lloguer són dues de les receptes més comunament acceptades, però això és més fàcil de dir que de fer, perquè les promocions immobiliàries no s’edifiquen d’un dia per altre.
La forta demanda anticipa més augment de població i que la pressió sobre els preus no afluixa
La iniciativa pública té una capacitat d’actuació limitada i els inversors privats consideren que hi han més esculls que facilitats per a treure noves promocions al mercat. Des de la hiperregulació i els terminis burocràtics per a obtenir llicències a la inseguretat jurídica en el cas del lloguer. La tempesta perfecta continua amb la forta pressió fiscal que grava la construcció i els tipus d’interès alts que afecten tant promotors com compradors i es completa amb els dèficits habituals que pateix el sector quant a mà d’obra i industrialització.
Estant així les coses, el problema va per a llarg, tot i les grues que a poc a poc tornen a deixar-se veure sobre la ciutat o les obres que podem contemplar en alguns solars que s’han passat anys i panys esperant una millora de la conjuntura.