És el soci número 1 del Ball de Diables de Reus. «Va ser de casualitat: la primera Junta es va constituir seguint un ordre alfabètic entre els qui en aquella època hi érem», comenta Xavier Colom (Reus, 1958). S’hi va involucrar, quan tenia uns 20 anys, per «la festa, tirar foc, fer versots satírics... I perquè era una molt bona manera de conèixer el país. Ens fèiem un fart de viatjar. He visitat mitja Catalunya cremant», recorda.
Però també hi ha una part sentimental: «Puc estar apagat, tranquil, però sento el toc de tabals i m’entra al cos aquella cosa que em belluga. I l’olor de la metxa quan crema, que és tan característic... Són 40 anys sentint-la. El dia de la Baixada, se me’n va el cor».
En la seva extensíssima trajectòria, Colom haurà encès «milers de carretilles». Li costa destacar un moment especial entre tots els que ha viscut, però n’explica algun. «L’any 1994, vam decidir fer la Baixada de Misericòrdia. Va ser amb el Quico de la Cruz i els seus dos fills David i Roger, i jo que portava els meus fills i els fillols i nebots. L’any següent vam fer el mateix. A partir del tercer, ja em vaig encarregar de portar la canalla. Va anar a més i vaig estar uns 17 anys de cap de colla dels diables infantils. Ha passat el temps i hem fet de tot. Hem participat en quatre pel·lícules. I també hem anat a molts casaments», relata.
Colom parla amb gran passió sobre els Diables de Reus i desgrana les seves singularitats. «Cadascú porta les seves carretilles al damunt. I tots els vestits són diferents, no en veuràs cap d’igual. El meu me’l vaig fer al 91. Per això, d’esquenes ens reconeixem», detalla aquest històric, que acumula més de 40 anys de lligam amb el ball, on ha fet «tots els papers de l’auca».
Què cal tenir per ser un bon diable? «Podria dir moltes coses, però, sobretot, ganes de passar-s’ho bé i respecte pel foc», precisa Colom, amb l’expertesa que el temps li ha donat. I són la part més gamberra de la festa? «Crec que no. Ara hi ha altres entitats que fan versots. Ja la cosa s’ha disparat. Un no ha de ser submís, ha de fotre canya», afegeix.
Que hi hagi a qui no li agrada el foc «és molt respectable», diu, tant a dins com a fora. I és que «també es pot ser diable sense cremar, no s’ha de forçar, hi ha tabalers, per exemple».
La Baixada, ineludible
Ara, Xavier Colom es reserva i fa solament una sortida a l’any, coincidint amb la Baixada de Misericòrdia, la cita més especial i més esperada pels diables. «Penso que s’ha de deixar pas als joves, cal que hi hagi un relleu generacional», opina. Amb tot, ja sap que, segur, serà diable «tota la vida».
