Fa uns dies vaig veure el meu company i amic, el Dr. Cesc Bobé, en una de les seves habituals aparicions públiques, reclamant un servei de trombectomia disponible les 24 hores a Tarragona. La dignitat amb què, malgrat les dificultats derivades de les seqüeles de la seva malaltia, articula el seu discurs, és profundament impactant. El seu testimoni, com a metge, com a pacient afectat i com a ciutadà compromès, em va esperonar a escriure aquest article i a donar-li continuïtat. Qualsevol acció és poca quan es tracta de defensar el dret a una atenció sanitària ràpida, equitativa i de qualitat.
Cada minut compta. Aquesta afirmació, tan habitual en medicina d’urgències, adquireix la seva màxima expressió quan parlem d’ictus. Cada minut que un cervell es queda sense irrigació sanguínia pot suposar la pèrdua de gairebé dos milions de neurones. No és una xifra qualsevol: és vida que es perd.
L’ictus és la primera causa de discapacitat adquirida en adults i una de les primeres causes de mort a Catalunya i Espanya. Entre totes les eines terapèutiques disponibles, la trombectomia mecànica representa un abans i un després: una tècnica que permet retirar mecànicament el coàgul que obstrueix una artèria cerebral i recuperar la circulació. Aquesta intervenció, però, només és efectiva si s’aplica dins les primeres hores després de l’inici dels símptomes.
A Tarragona, actualment, l’Hospital Universitari Joan XXIII —el nostre hospital de referència— no disposa d’un servei de trombectomia operatiu 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Això obliga massa sovint a traslladar pacients a centres de Barcelona, amb una pèrdua de temps que pot tenir conseqüències devastadores.
És evident que es pot posar el focus en la manca de professionals, però aquest problema, ben real, ha de tenir solucions. Fa trenta anys, l’Hospital Joan XXIII disposava de dos anestesiòlegs de guàrdia presencial. Trenta anys després, continuem igual, malgrat el creixement dels serveis i la complexitat assistencial. És obvi que no podem donar resposta a les necessitats actuals amb esquemes antics.
La solució més intuïtiva podria ser pagar més, o més aviat, pagar molt més per un servei d’alt valor. Les coses que tenen valor tenen un cost, i la sanitat no n’és una excepció. Ara bé, en el context actual, aquesta estratègia sovint ja no és suficient: molts professionals, per molt que se’ls retribueixi millor, no estan disposats a assumir més càrrega de treball o més guàrdies. El límit no és només econòmic, sinó també personal i de qualitat de vida.
Per això cal explorar estratègies més àmplies. Al territori ja tenim exemples d’aliances estratègiques entre proveïdors sanitaris per afavorir la mobilitat de professionals i cobrir serveis especialitzats. Aquest model podria escalar-se a l’àmbit autonòmic.
Si sabem que a Barcelona hi ha 7,07 metges per cada 1.000 habitants, mentre que a Tarragona la ràtio és de 5,05 per cada 1.000 habitants, tenim clar cap a on hauria d’anar el flux de reforç de professionals. L’administració no pot restar passiva davant aquesta desigualtat. Cal activar polítiques efectives que incentivin el reequilibri territorial de recursos humans en sanitat.
La història del Dr. Bobé, com la de molts altres pacients de la nostra província, ens recorda una veritat incòmoda: si el temps és cervell, no podem acceptar que el codi postal decideixi la gravetat de les seqüeles. La vida d’un pacient no pot dependre del seu lloc de residència.
No és acceptable que, en ple 2025, Tarragona continuï sense recursos sanitaris essencials. És hora d’actuar amb valentia i responsabilitat. Els ciutadans de Tarragona mereixen la mateixa qualitat d’atenció que qualsevol altre lloc del país.
Perquè quan es tracta d’un ictus, no hi ha temps per a burocràcies ni per a excuses. El cervell no espera. La vida tampoc.
