Josep Alsina, Lluís Bonifàs, Josep Martí o Antonio Garcia són quatre dels 42 tarragonins que van ser assassinats als camps de concentració nazis. En el conjunt de les comarques tarragonines 209 persones van morir als camps d’extermini entre el 1940 i el 1945.
Em dirigeixo sobretot a la gent jove. Aquesta és la realitat històrica. Una realitat que no podem oblidar. Mireu, ningú ha nascut amb odi. Per aconseguir que una societat odiï un col·lectiu determinat s’ha de crear un relat, un discurs. S’ha de potenciar, s’ha de «normalitzar». És el que va passar a Alemanya els anys 30 del segle passat. Hi havia una crisi econòmica profunda? Sí. Hi havia atur i desesperació? Sí. Una inflació desbocada i gent passant fam? Sí. Aleshores va sorgir el «líder providencial» que tenia la solució per a tot. Però calia també trobar un boc expiatori: algú a qui carregar la responsabilitat de tots els mals i totes les desgràcies: els jueus, els socialistes, els homosexuals, els comunistes... Ells, ells són els culpables, els enemics que hem d’eliminar...
I es va fer gradualment. Primer el relat d’odi als considerats com a diferents, després la pèrdua de drets, l’atac a la dignitat de les persones, l’estigmatització... a continuació van venir els camps d’extermini, les cambres de gas, l’assassinat en massa...
Sovint no s’entén la dimensió de la barbàrie absoluta que va suposar l’Holocaust. Penseu en Auschwitz, el camp de concentració més gran. En poc més de dos anys els nazis van assassinar a 1,1 milions de persones, de les quals no menys de 200.000 eren nens i nenes. Un extermini industrial, amb cambres de gas, zones de crematori on desfer-se dels cossos, l’espoli de les dentadures d’or dels assassinats, del cabell de les dones... Sembla increïble que això hagi passat, que uns éssers humans hagin estat capaços d’actuar amb tanta crueltat envers uns altres éssers humans... però va passar... i no podem oblidar-ho.
No podem canviar el dolor incalculable que l’extrema dreta va provocar a milions de persones innocents, no és reversible, no hi ha marxa enrere; però sí que podem ser conscients del que va passar per evitar que mai més un crim tan brutal com aquest es torni a repetir. Perquè el patiment de demà sí que el podem evitar. Repeteixo, sí que podem fer-ho.
Em torno a dirigir especialment als tarragonins i tarragonines més joves. Penseu en això quan escolteu a les xarxes, o quan algú us digui, que s’ha d’expulsar o «fer fora» al grup que sigui només perquè «són diferents», que els immigrants «són criminals», que els gais i les feministes volen apoderar-se del que és nostre o de la nostra identitat. Mireu, al final les víctimes de l’odi són persones com nosaltres –com tu, com jo, com els nostres familiars i amics–.
El que ens uneix com a persones és molt més profund que el que ens pugui separar o dividir. Els que de debò «no són com nosaltres» són els que atien els discursos d’odi, els que tan sols saben parlar en termes de menyspreu, d’exclusió; amb insults, amb difamacions.
En aquesta meravellosa ciutat que és Tarragona ho sabem bé. Aquí mai hem preguntat a ningú on ha nascut o a on han nascut els teus pares, aquí no hi ha tarragonins de primera o de segona, aquí hi ha ciutadans i ciutadanes lliures que treballant pel benestar dels seus fills i filles ajuden al progrés de Tarragona. Mai ningú podrà dividir-nos, ni separar-nos. L’odi no té espai en aquesta ciutat que és sinònim de llibertat i de cultura.
Acabo amb una cita que es pot llegir al memorial d’Auschwitz: «el que ha passat és un avís de la història. Oblidar-ho és un crim. Ha estat possible que hagi passat i és perfectament possible que, si ho oblidem, torni a passar en qualsevol altre moment», unes paraules que com a alcalde de Tarragona vull incorporar al patrimoni moral de la ciutat.