Aquesta sopa de sigles ha estat protagonista d’una part del debat polític d’aquesta setmana. El govern va aprovar el dimarts el nou salari mínim interprofessional (SMI) per la 2025, situant-lo en 1.184 euros mensuals amb 14 pagues anuals, un increment de 50 euros mensuals, un 4,41% més que el 2024. Aquesta actualització consolidava una trajectòria durant els darrers deu anys, des del 2016, d’un augment de l’SMI de 529 euros, el que ha representat un increment del 80,8%, molt per sobre de l’evolució de l’índex de preus al consum (IPC) durant el mateix període, un 20,35%. Aquesta mesura impulsada pels diferents governs durant aquests anys, i especialment i cal dir-ho per l’actual, s’ha fet realitat gràcies a l’esforç, no exempt de dificultats, de les empreses, de forma més significativa per les pimes. Així, el dimarts calia pensar que la roda de premsa posterior al Consell de Ministres havia de ser per fer valdre aquesta mesura. En canvi, de forma incomprensible i lamentable, es va convertir en un espectacle absolutament grotesc, on la ministra portaveu del govern, i la vicepresidenta van estar competint per a veure qui feia més el ridícul, amb un sainet més propi dels millors teatres costumistes de la capital madrilenya, que de la seu institucional del govern de l’estat.
El veritable problema que hauria de ser objecte de debat públic és de quina ha de ser la progressivitat del sistema tributari espanyol, i com aquesta ha de ser clara i transparent
El motiu d’aquesta insòlita discussió pública des de la sala de premsa de la Moncloa, entre socis governamentals va ser que el Ministeri d’hisenda el mateix dia, i amb escassa habilitat comunicativa, va fer públic que decidia un any més no modificar les taules dels tipus impositius de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), i això amb l’increment de l’SMI, suposava que per primera veda alguns perceptors d’aquest salari, estaven sotmesos a retenció de l’IRPF, i hauran de tributar per aquest impost. Concretament, les persones solteres sense familiars a càrrec, entorn un 20% del total de perceptors de l’SMI, hauran de tributar 21 euros del total de l’increment dels 50 euros mensuals. Alguns de forma un pèl populista abonen perquè independentment de l’import de l’SMI, aquest per concepte no tributi mai a l’IRPF, aspecte que no puc compartir, ja que això dependrà sempre de l’import d’aquest salari.
El veritable problema que hauria de ser objecte de debat públic és de quina ha de ser la progressivitat del sistema tributari espanyol, i com aquesta ha de ser clara i transparent. La realitat és que al llarg dels darrers anys, amb nivells d’inflació importants, el 12,03% els darrers tres, la tarifa progressiva de L’IRPF no s’ha deflactat. Per tant, si les rendes han anat incrementant d’acord l’IPC, per mantenir el poder adquisitiu, es produeix el fenomen que es coneix com la progressivitat en fred. La progressivitat en fred implica que com més gran és la renda nominal (igual poder adquisitiu), més gran és la tributació, i per tant la renda real neta és menor. La no deflactació de les tarifes, i imports exempts o de deduccions, segons l’evolució de l’IPC, combinada amb un augment de renda nominal, no real, implica un increment encobert i silenciós, de la càrrega impositiva que han suportat majoritàriament les rendes mitjanes (decil 4 a 6). La progressivitat en fred, en realitat és un increment d’impostos per la porta de darrere, poc transparent i que afectar essencialment a les rendes mitjanes. I és el que des de la meva òptica s’hauria d’evitar, establint, com hi ha a altres països un sistema automàtic d’adaptació dels paràmetres fiscals (tarifes, i beneficis fiscals) a l’evolució de la inflació.
El debat avui, tant a la societat com al Congrés dels Diputats, hauria de ser com implementar un nou sistema tributari, sense pedaços, just i suficient, i sobretot que sigui clar i senzill per als contribuents i el conjunt de ciutadans. I que ningú s’equivoqui, no estic proposant una eliminació o reducció del conjunt de la càrrega fiscal. Els impostos són necessaris, estic proposant que el sistema tributari sigui just, proporcionat, progressiu, equilibrat, i transparent, allunyat de la simple demagògia populista que «paguin els rics», que habitualment es tradueix simplement en el fet que acabi pagant majoritàriament la classe mitjana.
