D’entrada, demano disculpes a la direcció del Diari per manllevar, per aquest article d’opinió, el mateix titular que es mostrava, de forma destacada, a la portada del dia 15 de gener. No sé si ho he fet per mandra o perquè estic summament indignat pel camí que porta aquest tema que fa tants anys que s’arrossega. Tant s’hi dona! El cas és que vull exposar la meva opinió des de l’òptica de ciutadà i, alhora, exregidor de Turisme de l’Ajuntament de Vila-seca.
Anem a pams. L’any 1987 va obrir portes a la Pineda el parc d’atraccions aquàtiques que portava per nom Aquapark Salou, el mateix que ara es coneix com a Aquopolis Costa Daurada. Aquell fet, que en principi podia semblar una flor d’estiu, era el primer pas per a la transformació turística del municipi que aleshores es deia oficialment Vila-seca i Salou.
El punt de partida d’aleshores era un plantejament turístic que es basava en oferir als visitants el sol i la platja, les discoteques, els restaurants i els bars que es complementaven amb hotels de com a màxim tres estrelles, càmpings i apartaments de diversa categoria, tot plegat un enfocament comercial que necessitava molta afluència de turistes per aconseguir guanys econòmics moderats. És ben cert que aquella forma de treballar ja li anava prou bé a alguns empresaris curts de mires, per bé que sortosament n’hi havia altres que aviat van entendre que el futur del municipi demanava poder disposar d’una oferta més qualificada i amb un major valor afegit.
A partir d’aquell ambiciós projecte de millora de l’oferta turística, promogut des del consistori, un grup d’empresaris del territori van construir un complex de gran nivell: l’Estival Park, que constava dels primers hotels de quatre estrelles del municipi, apartaments qualificats, un centre d’esport i salut i altres elements que marcaven el camí a seguir. En paral·lel es va construir la discoteca Pachà i un conjunt de pubs i bars de copes conegut com a Pineda Drink, en una altra iniciativa d’èxit que aviat fou imitada. Tot plegat va significar un gran impuls comercial i urbanístic per aquella zona, per bé que el projecte més important ja portava uns anys gestant-se a l’ajuntament amb prou discreció.
Efectivament, al final de la dècada dels anys vuitanta va aparèixer el projecte conegut com a Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou, un planejament que havia d’elevar de forma ostensible la qualitat de l’oferta turística del municipi i, per extensió, de la Costa Daurada en general.
Aquell projecte, encapçalat per l’aleshores alcalde, en Joan Maria Pujals, va obrir les expectatives de la major part del teixit empresarial turístic, del conjunt de pagesos que aspiraven a vendre els seus terrenys -majoritàriament erms-, a tant el pam i dels treballadors que volien tenir feina en la construcció del complex i, posteriorment, en l’explotació del conjunt del centre recreatiu i turístic. Per contra, diversos partits polítics s’hi posaren en contra, més que res per evitar que un altre partit que era antagònic seu s’emportés un èxit de la magnitud que es preveia.
Qualsevol persona amb una mica de memòria recordarà tots els entrebancs que va tenir el projecte, de tal envergadura que van fer desistir parcialment els empresaris nord-americans que en principi l’havien encapçalat i els d’aquí que van intentar continuar-lo. Per sort, aquell projecte va poder reeixir, es va inaugurar amb la presència de molts dels polítics que hi havien estat en contra, dels regidors del municipi que havien evitat mostrar-s’hi a favor i avui ningú amb cara i ulls el discuteix.
És ben cert que la segregació de Salou va portar més problemes al projecte i al posterior repartiment de la fiscalitat que en dimanava, ja que la nova divisió territorial deixava el complex desigualment repartit, però tot plegat no va evitar que l’actual Port Aventura es convertís en un referent que va ajudar a transformar a l’alça l’oferta turística i el territori.
En aquells anys de lluites entre els municipis de Vila-seca i de Salou, en els que s’intentava anivellar els beneficis i les servituds que el centre recreatiu havia provocat, una de les peticions de l’Ajuntament de Vila-seca a la Generalitat de Catalunya va ser la construcció d’un casino, un equipament que anava destinat al gaudi de persones de gran poder adquisitiu que ens visitessin.
Des de l’any 1995, quan vaig deixar l’Ajuntament de Vila-seca, que sento parlar d’aquell casino inicial, fins que el projecte va agafar un nom propi: Hard Rock. Com si no haguéssim après la lliçó del que va passar amb la implantació del centre recreatiu i turístic, el Hard Rock també ha tingut els seus detractors. Per alguns partits polítics es tracta d’un equipament que fomentarà la ludopatia, com si Espanya no fos el país amb més oferta de loteries i jocs d’atzar del món, els quals compten amb una gran promoció a tots els nivells comunicatius. S’hi han posat en contra com si s’obligués tothom a jugar o com si accedir al Hard Rock estigués a l’abast de qualsevol butxaca.
El cas és que sembla que el projecte està més mort que viu i, en conseqüència, serà una pèrdua per a totes les persones que creen iniciatives per augmentar l’oferta turística de gran nivell econòmic. Alhora, la seva pèrdua constituirà un èxit polític per als partidaris de la política del no, dels que s’oposen a les polítiques d’altres en nom d’un fals progressisme i d’una pretesa superioritat moral disfressada d’esquerres que no porta enlloc.
Per si encara hi fóssim a temps, ens cal observar on ens ha portat la política d’implantar elements de gran valor turístic i a quin nivell han quedat les institucions governades pels partidaris del no.