Advertència al lector: si teniu ganes de riure i de xalar, potser tot el que llegireu a continuació no està fet per a vosaltres. Bíblic com sóc, entusiasta del llibre Cohèlet de l’Antic Testament, considero que «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.»
A partir d’aquest principi bàsic i encertadíssim, molt ben estructurat en el text original, diré que he passat l’estiu entre lletres. Un temps per a escriure, i un temps per a llegir, parafrasejant el text suara esmentat.
Dels llibres estiuencs que han passat per les meves mans avui en cito un que em duu a la reflexió següent: l’autor, com a molt, va errar en l’àmbit profètic, al voltant de 40 anys.
George Orwell publica Mil nou-cents vuitanta-quatre, la seva distopia política i social, l’any 1949, després d’haver observat totes les catàstrofes europees: des de la Guerra Civil Espanyola a la violenta fi de la Segona Guerra Mundial, més la partició en blocs del planeta.
Com bé diu el filòsof anglès Roger Scruton, Orwell lluita a Espanya i s’adona, essent al costat del bàndol republicà, més concretament al costat de comunistes i anarquistes, que les llibertats bàsiques són extraordinàriament febles, justament també al seu bàndol. És aquí on comencen a sorgir les idees del 1984.
Vaig llegir el llibre en la seva traducció catalana el mateix any del títol, quan arreu del món se’n van fer edicions extraordinàries per a commemorar l’efemèride, si se’m permet l’expressió.
Aleshores, amb divuit anys i força inexperiència, tot i devorar-lo, potser hi va haver aspectes polítics que em van passar per alt. Tanmateix, no serà que just el 2024, en una relectura més instruïda, el llibre pren una actualitat preocupant?
En una història angoixant des de la primera pàgina, hi apareixen tot de reflexions, converses i arguments polítics que, al volt, n’he agafat uns quants perquè la persona interessada se’n pugui fer una mínima idea que la novel·la no només parla dels estats totalitaris que criticava l’autor (de Hitler a Stalin).
«La Novoparla consisteix a estrènyer el cercle del pensament. A què condueix fer servir una rècula de mots de significació dubtosa com ‘excel·lent’ o ‘esplèndid’ i d’altres per l’estil? ‘Plusbo’ és molt més significatiu; o bé ‘Dobleplusbo’ si en cal un de més fort. Cada any, menys i menys mots, i cada vegada el cercle de la consciència esdevindrà més restringit.»
No em podeu negar que no som aquí! De la pobresa de vocabulari a la pobresa intel·lectual només hi ha un pas, i en conseqüència arriba la degeneració, la creació d’una societat fàcilment manipulable i estupiditzada.
«Dir mentides deliberades i creure-les sincerament.» Aquesta frase no fa referència al polític típic que vol guanyar vots. Orwell l’estructura en un discurs en el qual qui es creu les mentides és el mateix individu que es nega a pensar... perquè cansa.
«Negar l’existència de la realitat objectiva i mentrestant tenir en compte la realitat que es nega.» Ho veiem cada dia a les notícies. En el fons és la tergiversació quotidiana que per poc que ens hi fixem i tinguem diverses fonts d’informació, ens n’adonarem. Si és que en tenim alguna, perquè hi ha gent que ni es mira el pronòstic de l’oratge i després tot són cares de pop rabejat i sandàlies xopes.
«No hi haurà distinció entre la bellesa i la lletjor.» Aviat farà una centúria d’aquest fet en el món de l’art. En la resta de la societat, una falsa benignitat i comprensió taujana, ens porta a veure extrems quasi humorístics en anuncis o entrevistes de carrer.
«L’alternativa en què es debatia la humanitat era entra la llibertat i la felicitat; per a la gran majoria d’homes, la felicitat era preferible.» Cada vegada que cliquem ‘d’acord’ en una aplicació de mòbil sense llegir les condicions d’ús que ens obligaran a tenir, és just això que deia Orwell. Entre molts altres exemples que podríem posar.
Si teniu fetge, una mica d’Orwell no us farà cap mal. El perill és esdevenir paranoic, però, això no us ha d’amoïnar: pràcticament tota la trama de 1984 és avui, aquí i arreu.