Des d’aquesta ‘Mirada’ que molt benèvolament m’atorga el Diari de Tarragona, m’he fet un tip de recitar el mantra bíblic: ‘No hi ha res de nou sota el sol’; també he recordat refranys típics sentits dir constantment a casa meva: ‘a la vora del riu, no t’hi faci lo niu’, o bé, ‘el foc té aturador, que l’aigua, no’.
No serveix per a res dir-ho, explicar-ho per ràdio o escriure-ho amb insistència. I tant me fa si hi ha canvi climàtic com si no n’hi ha. La frase: ‘Un aiguat semblant, jo, no l’havia vist mai’, crec que ja era formulat en temps de Sòcrates.
A aquestes altures, només em queda per dir: ‘ja us ho fareu!’. Es continuarà construint i tapant torrents a la babalà i, de tant en tant, haurem de continuar parlant de víctimes i de gent indignada, sabent o no que havien comprat una casa en una zona inundable.
I tampoc no ens estalviarem les imatges de polítics de tots els colors anant a treure el nas a les zones devastades. La fal·lera pecuniària d’uns quants, deixant construir anys enrere on no es podia, ha quedat en l’oblit.
I la indignació del ciutadà és justa i comprensible, però en part, també n’és responsable. Com a ciutadà que vota, jo sóc responsable del polític que pren el poder en la institució que sigui. Com a ciutadà responsable he de saber què voto (o no voto) i he d’haver llegit el programa electoral en el qual es presenten tots els nostres representats.
La democràcia demana implicació del ciutadà. I això cau de madur. Si te’n desentens del deure, després, queixar-se, és, pel cap baix, una rebequeria.
La democràcia i les llibertats inherents que hom creu que hi van adherides, demana implicació i responsabilitat. Fins i tot, si cal, fent-nos militant d’algun partit, encara que si molt convé, votis tot el contrari en unes eleccions concretes.
Aquest deixar fer pot provocar que al capdamunt dels partits s’acumulin només personatges majoritàriament sinistres, mediocres, arribistes, grimpaires i oportunistes que aconsegueixen, perquè no hi ha ningú més, l’escó o la batllia que no mereixen. Després, això sí, el poble es queixarà que no saben gestionar les desgràcies.
El polític actual, majoritàriament, no és polític en el sentit etimològic de la paraula. La seva ambició li ha fet trobar un modus vivendi de primera, amb un esforç relatiu. Aquest treball aconseguit a base de mitges rialles barrejades amb intrigues, fan que un cop hagi aconseguit la cadira preuada, no l’abandoni ni a fums de sabatots.
La pega del polític grimpaire és que, quan li toca enfrontar-se a una catàstrofe (amb totes les excepcions que vulgueu tenir present) se li faci tot molt costa amunt.
Observem com gasten una empatia forçada, però cal que es faci veure en el lloc de la catàstrofe si no vol perdre la menjadora. Constatareu com fa mans i mànigues per a implicar-se activament, per a trobar les paraules adequades i fer veure com són de solidaris amb els possibles votants que pateixen.
I és que la realitat és que el poder ha de ser (o, almenys, semblar) paternal, perquè tot i que de vegades el poble s’hi torna de males maneres, sovint vol ser compadit de les penes que l’afligeixen.
Ho hem vist recentment aquests dies arran de les inundacions al País Valencià. I tot i que és possible que alguna autoritat no farà comèdia i pel seu tarannà la seva cordialitat i empatia serà veritable, estic convençut que una gran majoria han de fer un afany i una suada per a fer gala d’unes virtuts que no tenen ni tindran mai, encara que ho facin versemblant.
Al capdavall, hem estat testimonis de dues coses. La primera, els polítics han seguit fil per randa allò que diuen tots els manuals del bon home públic; la segona, independentment de si hi ha hagut esbroncades o agressions organitzades per la teva possible inoperància, cal saber que això també entra dins el sou, encara que potser no ho hagis viscut fins al dia en qüestió.
L’únic consell que tampoc no seguiran els nostres mandataris és un clàssic de la cultura popular: ‘Si quan pots, no vols, quan voldràs, potser no podràs’.
