Som en aquell moment de l’any en el qual, al costat d’un hom amb màniga i calça curta, hi trobem transitant una altra persona amb abric i bufanda.
Cert que a la majoria de ciutats de la costa, on ens acumulem la turbamulta moderna, al bo del migdia hi fa un oratge benigne, però tot just en pon el sol, tot d’aires traïdors fan esgarrifar el més valent.
Aviat la situació és la següent: tots aquests sòmines que van mal coberts com si fóssim en ple estiu, són els primers en caure malalts.
I en una reacció en cadena, estossegant sense que es dugin la mà a la boca, i tot ensumant cap endins les flegmes que haurien de sortir cap enfora, escampen sense miraments un reguitzell de virus que serveixen per a col·lapsar els ja desballestats serveis d’urgències de la nostra extenuada sanitat pública i privada.
«Qui vol presumir, ha de patir». És el lema del barceloní actual. I el del tarragoní, gironí, reusenc i tutti quanti. Però aquest comportament inconscient dels nostres coetanis ens duu a valorar el seu ‘seguidisme’ envers els gurus de la moda actual, els quals pregonen que avui dia tota indumentària s’ha ‘democratitzat’. Com si la política tingués gaire a veure amb com de malgirbat sol anar el personal pels nostres carrers.
Analitzant profundament la qüestió és probable que la democràcia i la seva mala comprensió social, sigui realment la culpable d’haver de sofrir la desfilada de fardells circulant per les voreres de les nostres ciutats.
Primer vaig pensar que el problema era una greu mancança de miralls per les cases. Després vaig capir que la majoria de la població té grans dèficits d’allò que podríem anomenar bon gust o que, no han tingut mai al costat algú que els orientés en cas de no tenir-hi prou criteri.
Anys enrere, a casa, ens ensenyaven que calia anar ben vestit a Tarragona, Reus o Valls i, mudat del tot, si calia anar a Barcelona (fos al metge o al camp del Barça). I Déu nos en guard si no vestíem com cal si s’esqueia la festa major, Nadal, Pasqua o qualsevol festa digna de ser celebrada. No es podia fer el ridícul a la capital anant abillat com un despenja cistells.
En canvi, en els nostres dies, a Barcelona, la majoria del personal va més mal vestit que un pagès que vingui de l’oliva o d’espigolar les quatre avellanes que hi ha hagut enguany i que no ha pagat la pena ni de plegar.
Dones com a botifarrons amb samarretes i malles enganxades en les seves deformitats passejant orgulloses per les cantonades. Homes que els donaries caritat si no fos que els veus baixar de cotxes d’alta gamma.
La decadència estètica contemporània és preocupant. Ni els nostres avantpassats, per pobres que fossin, no anaven tan mal vestits com ara.
Un exemple llunyà en el temps, però explícit, el trobem en el cas dels bandolers del segle XVI i XVII. Hi ha testimonis escrits a l’època de Perot Rocaguinarda, del qual se’ns diu que anava amb «un barret d’ala ampla de feltre o vellut, guarnit de plomes, mitges (pantalons) vermelles, sabates baixes de cuir flexible, camisa de lli o de cotó, saio o cuera sense mànigues amb faldons, de llana o vellut, tot brodat amb fil d’or o argent (una mena d’armilla molt elegant) i una faixa creuada d’esquerra a dreta sobre el pit amb un parell o tres de pedrenyals i el punyal penjats». Tot plegat es complementava amb la capa gascona o de pastor que les autoritats acabarien prohibint.
Els historiadors esgarriacries consideren que els bandolers que trescaven per les muntanyes i sovint s’amagaven per les coves o les balmes, havien d’anar bruts com a guilles i engiponats de qualsevol manera. No es pot negar que no n’hi hagués, però les descripcions de l’època són clares. Igual com el tòpic que encara dura i que afirma que la gent de l’edat mitjana era bruta.
Que un bandoler del XVII vagi més ben guarnit que un barceloní presumptament amb possibles del XXI és un senyal clar que en les formes i el vestir, avui dia, la deixadesa ho ha envaït tot. Viles i ciutats. És probablement el darrer avís abans de la catàstrofe definitiva.
Vilallonguí amb miralls a casa i amb una família que va tenir la paciència d’ensenyar a anar poc o molt ben vestit allà on fos. Guionista, radiofonista, escriptor i esclau del Sr. Marcel·lí Virgili, individu malcarat i rondinaire de RAC1 que acaba de publicar La Xocolata. L’aventura catalana. Endevineu qui li ha omplert les 264 pàgines de les seves dèries?
