L’1 d’octubre del 2017 ja forma part de les dates històriques del Principat de Catalunya, agradi o no. Que molts carrers i places del país en duguin el nom ho demostra. Es poden fer milers d’anàlisis; el pas dels anys anirà enquadrant els fets, tot i que avui dia la informació va a una gran velocitat i tenim ja a l’abast cròniques minucioses (no pas totes). Sigui com sigui, pot arribar a esdevenir una data patriòtica amb productes culturals inclosos.
Això no és un recordatori del succés. No volem pertorbar certes mentalitats que tot i considerar aquell referèndum invalidat pels tribunals, sovint el titllen de xerinola desassenyada, sense tenir mai present la brutal intervenció policial contra uns ciutadans presumptament encara espanyols. La pregunta és: com és que passat el temps, tot allò segueix causant a determinades persones un desassossec que no se l’acaben de treure del damunt?
Barrejar patriotisme i cultura és quelcom que pràcticament fan tots els països del món. Tanmateix hi ha una mena de capteniment general en contra que els catalans també ho fem. Fins i tot per part de nosaltres mateixos.
Barrejar patriotisme i cultura és quelcom que pràcticament fan tots els països
Hi ha una mena de ‘vergonya patriòtica’ general que ens fa cantar els Segadors a mitja veu i que, després de veure el paperot galdós de certs polítics, fins i tot en algunes diades no es gosi ni penjar una bandera catalana als balcons.
Els nord-americans, per exemple, són a l’altre cantó del nostre apocament. Fan pel·lícules de súper herois fantàstics, i els fan volar al costat d’una bandera amb les barres i les estrelles al vent sense cap mania i, a més, ho mostren a tot el món. I l’espectador ho troba del tot normal.
Fa cosa de cent anys i provinents de la Renaixença, tot de poetes, narradors i dramaturgs (com ja havien fet els autors de les quatre grans cròniques medievals) van fer obres literàries patriòtiques que avui dia són subtilment i convenientment silenciades. Des dels poemes de Verdaguer a les tragèdies de Guimerà o Pitarra.
El cas més recent, potser, és el del drama històric El foc de les ginesteres de Josep Maria de Sagarra. Amb el subtítol de: Escenes de 1640 és la història que recrea els fets del Corpus de Sang i la guerra dels Segadors.
A través d’un arquetip nacional: Joan, el Segador, la narració va des del setge de Salses fins a la mort del Virrei, amb uns personatges que giren al voltant dels esdeveniments amb afirmacions clarament patriòtiques, com les que sentim de boca de William Wallace a la pel·lícula Braveheart, però canviant Escòcia per Catalunya. «...si el meu pare mor per Catalunya, i penja de la forca dels tirans, encara que els meus plors em tornin boja, i tota em consumeixi del meu mal, a dins del cor m’hi cantarà una alosa, i la vena de goig se m’inflarà, al sentir-s’hi la sang d’un home noble, que per la pàtria va donar la sang!» –diu una de les protagonistes.
Els nord-americans per exemple, són a l’altre cantó del nostre apocament
L’obra s’estrenà al Teatre Romea de Barcelona, el 7 de maig del 1923. Pocs dies després se’n publicava el text en una primera edició que, com ja es pot pensar tothom, no n’hi hauria una segona fins al 1976.
Segons la crònica publicada per La Veu de Catalunya de l’endemà mateix de l’estrena, el públic va interrompre diverses vegades la funció amb «xardoroses ovacions».
Val a dir que també aleshores, per ordre governamental, en tractar-se d’una obra quasi separatista, tots els voltants del Teatre Romea estaven «presos militarment per ombrívoles masses de policia», els quals, no van intervenir finalment. La causa: en sortir l’autor a saludar, en la darrera baixada del teló, va demanar al públic assistent que tingués prudència en sortir del teatre.
Aquesta obra, malvista per l’establishment habitual, no té una continuïtat escènica convencional. Més aviat s’assembla a una sèrie de televisió de les que estem acostumats a veure avui dia. Té un vers magnífic i tret d’una versió a principis dels anys noranta feta pel grup L’Escotilló de Vilanova, i més recentment, per La Farsa de Berga, no la veureu pràcticament mai, ni als escenaris ni a la gran o petita pantalla. Massa ‘catalanista’.