Els ho recomano. Vagin a passejar per la nova Rambla Jaume I de Cambrils. Encara hi ha obres, però ja es pot gaudir d’un nou espai d’aquells que et reconcilien amb l’urbanisme. L’avinguda de voreres estretes, amb fanals que no deixaven passar, cues de cotxes i pàrquing en bateria, ja és història. Al seu lloc, un espai que transmet sensació d’amplitud, que augura anades i vingudes tranquil·les, que amplia, sense barreres, l’àrea del Port. I que posa fi a una mena de discriminació entre la ciutat que quedava al costat mar i la resta. Ara tot queda millor recosit.
És el que a Barcelona anomenen ‘superilles’ i que també han tingut, i tenen, una gran capacitat transformadora. Tanta que esdevindran un dels arguments claus de la propera campanya electoral. A favor o en contra de les ‘superilles’, que és tant com dir a favor o en contra d’Ada Colau, l’alcaldessa que ha tingut la gosadia de restar espai a l’automòbil en nom d’una major salut ambiental i d’una ciutat més humana.
L’alcaldessa que, fins i tot, s’ha atrevit a reinterpretar l’Eixample, que és com trastocar l’ànima de Barcelona. I aquí sorgeix la qüestió central. Traeix l’esperit d’Ildefons Cerdà el fet de convertir en espai de vianants els carrers Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell?
El prestigiós urbanista va preveure al segle XIX la importància de l’automòbil en el futur i va idear els xamfrans. I com era d’inspiració igualitària, va projectar una trama on no hi havia carrers de primera ni de segona. L’Eixample era una proposta equitativa. Que, d’alguna forma, trencava la dinàmica de barris de primera i barris de segona.
Però Cerdà també va pensar en un barri on les illes de casa tindrien forma de U, amb un cantó sense edificar per donar accés a patis interiors enjardinats. S’imaginen com ara seria l’Eixample sense haver sofert tants anys d’especulació i corrupció. Sense decennis d’urbanisme salvatge. En el fons, la política de recuperació interiors d’illes per crear espais verds, i els carrers sense trànsit, intenten recuperar aquell esperit malmès. Els urbanistes que van dissenyar la Barcelona del 92 ja ho van fer a la Vila Olímpica i en l’expansió del Poble Nou. Allí es pot veure com hauria estat l’Eixample si no s’hagués pervertit el projecte de Cerdà.
A Cambrils també vivim un procés semblant. El cotxe, al segle XX, era sinònim de progrés i les ciutats s’hi van rendir. L’obsessió era facilitar l’accés dels automòbils fins al cor dels nuclis urbans. Sacrificant el que fes falta. El cotxe era el rei. Després ens vam adonar que el que havíem sacrificat era la nostra salut. Física, perquè la contaminació mata. I en qualitat de vida, perquè el trànsit és sinònim de soroll, de col·lapses, de manca d’espais verds per a tots, especialment per als infants i la gent gran. Cambrils serà més amable, segur, amb la nova Rambla Jaume I.
I aquí tornem a trobar un vincle entre el territori d’aquí i Barcelona: el tramvia. Penso que hi ha un ampli consens sobre els beneficis que el tramvia aportarà a Cambrils, Salou, Vila-seca, Reus, Tarragona... Per fi hi haurà una bona connexió amb transport públic, més enllà dels autobusos Plana, que formen part del paisatge des de fa més de mig segle. Si el moviment d’usuaris del futur tramvia es tradueix en un descens del trànsit, totes aquestes ciutats seran molt més habitables.
Doncs bé, a Barcelona el tramvia també és un motiu de confrontació. Una vegada més, a les eleccions es votarà tramvia, sí; tramvia, no. Els barcelonins estan dividits sobre el fet que aquest transport creui la Diagonal. Els que s’hi oposen obliden que d’aquesta forma s’uneixen els dos trams existents i es connecta l’àrea metropolitana, de nord a sud. S’avantposa, així, la facilitat de creuar la Diagonal en cotxe al guany que el tramvia representa per als dos milions de ciutadans de l’àrea metropolitana. L’egocentrisme de sempre.
Barcelona convertirà les eleccions municipals en un referèndum sobre ‘superilles’ i tramvia, enfront de la vella idea de cotxes per tot arreu. Però com que serà primavera, jo em proposo passejar pel carrer Consell de Cent, fins al carrer Girona, i pujar cap a Gràcia. I després, venir a Cambrils i continuar caminant per la Rambla Jaume I. Els ho recomano.
