Diuen que l’estiu és una època propensa a la reflexió, a la recuperació dels records i qui sap, potser també a la nostàlgia. També podria ser que aquestes qüestions anessin més lligades a l’edat que a l’estació de l’any, però les vacances, ‘el caloret’ que citava la desapareguda alcaldessa de València i una més consistent capacitat d’abandonar-se als records ho fan tot més procliu i fàcil.
Aquests dies, per circumstàncies, m’he vist obligat a remenar calaixos que feia temps que romanien tancats o, com a mínim prou ajustats per no deixar anar el seu contingut, una manera directa de rememorar passats, i ja se sap que aquesta mena d’operacions acaben afectant sempre el cor i al cervell en proporcions potents i no sempre equitatives.
Recordar el meu Reus (és evident que tothom té la seva ciutat personal i pròpia, una que va més enllà de la col·lectiva i que pot arribar a ser molt diferent de la de la resta de veïns, amics i coneguts) m’ha fet pensar en moltes coses que encara perduren i en d’altres que el pas del temps ha engolit de manera inexorable i, sobretot, irrecuperable, llocs i sensacions que són part dels fonaments de la vida, d’allò que ens ha portat a ser com som i no de cap altra manera.
Entre les que encara es mantenen n’hi ha que tenen a veure amb el cos i també amb l’esperit amb més o menys grau, ja que, de fet, cap d’elles es pot tancar de manera exclusiva en un apartat o l’altre, totes tenen el seu grau de carn i d’ànima. Directament al cos, però sense menystenir en absolut l’ànima trobaríem el pa del Forn Sistaré que es manté fidel a les essències heretades sense renunciar als nous temps; la llonganissa seca de la Casa Borrull, la millor del món i que es podia menjar a mossegades abans fins i tot d’arribar a casa, tot i que abans s’havia d’anar a buscar al carrer de Sant Jaume o els xuts de crema i els tortells de Ca la Poy. En l’apartat de l’ànima, però també sense deixar de banda el cos, podria parlar d’un lloc que es manté, lligat també als orígens, el Centre de Lectura, tot i que ara vull creure que m’haurien de cridar una miqueta menys a l’ordre que abans; en l’apartat dels que hi són, però han canviat, podria parlar del Bràvium, on em vaig estrenar (de manera no gaire reeixida tot s’ha de dir) i el Palau Bofarull, quan era seu del Ploms i també tenia lligams amb la música però en forma de discoteca adolescent.
Però els afectes més singulars potser els vaig tenir amb la fàbrica Rodríguez Hermanos del passeig Sunyer, que després seria Virginias i que finalment, per aquelles oscil·lacions empresarials no sempre positives, va acabar a Agramunt. El meu avi, paleta de professió, havia tingut un paper destacat en la construcció de la fàbrica i s’havia convertit en una persona molt estimada per treballadors i també pels membres de la família Rodríguez i molts caps de setmana em prenia de visita. Anar amb ell era garantia de dues coses, que costaria tornar a casa, perquè parlava força amb tothom i que a mi em tractarien molt bé. Recordo especialment tres punts, una gran cinta per on circulava una capa de massa de galeta, un motlle les tallava amb la forma i recuperava les vores que sobraven i després es torraven abans de ser envasades. Agafar-les encara calentes era un plaer. Un altre punt sovintejat eren les màquines on es preparava la xocolata. Ara seria impensable, però aleshores hi podies posar el dit i agafar una mica de xocolata. I un tercer punt, aquest d’estiu eren les càmeres frigorífiques. En aquella època tenien concedida la distribució provincial de la marca de gelats Frigo i mai sortia d’allí sense menjar-me’n un. Ja se sap, capses que es trenquen, peces tornades, sempre n’hi havia algun preparat per a ser devorat i, en el pitjor dels casos un dels Popeyes de gel que sempre s’estaven preparant en unes petites basses congeladores que hi havia a la porta de les càmeres frigorífiques, un lloc meravellós on, de tant en tant, em deixaven entrar, seguint les instruccions dels encarregats i amb aquella sensació d’estar vivint una aventura absolutament emocionant.
Sí, algunes d’aquestes sensacions, com comprar llonganissa seca, pa o anar al Centre de Lectura encara les puc repetir, amb unes condicions diferents, d’altres, per desgràcia, ja no, i confesso que m’agradaria força fer-ho.