Just a l’equador dels àpats nadalencs vull fer una cosa que potser va contra la norma i els bons costums, en lloc de parlar de dietes, de mesures restrictives i de controls de calories després dels excessos, vull parlar de bon menjar, de menjar amb ànima, de llocs que alimentem el cos i l’esperit. Al Carvalho Gastronómico, que recull bona part de la saviesa culinària de Manuel Vázquez Montalbán, hi diu: «Rere la cuina catalana hi ha la història d’un país, la seva estructura comarcal i la seva condició de terra de pas i de comunicació». I tot i que sembla que els nous corrents i les modes passatgeres han canviat la fisonomia del gust, el cert és que encara hi ha autèntics oasis on Pepe Carvalho, Biscuter i Manolo Vázquez Montalbán es trobarien a la glòria. Un d’ells és a Reus i es diu La Manigua.
Obert el 2014, recollint una herència familiar que es va encetar l’any 1989 al bar del tennis del Reus Deportiu, el restaurant de la plaça de Sant Francesc està en mans de dos germans, la Natàlia a la cuina i l’Anton a la sala i és un lloc especial dels que arriben al cor tan bon punt els trepitges. Sense concessions a modernitats innecessàries i supèrflues, és un local clàssic en el bon sentit de la paraula, un bar dels de tota la vida, amb espai i bon caliu i tres qualitats cada cop més complicades de trobar que el converteixen en imprescindible, un tracte proper i càlid, uns preus molt ajustats i un menjar rotund i exquisit.
La Manigua, un lloc de vegetació pantanosa, és el nom que arrela amb la història primera de l’Espanyol i s’ha convertit en un indret que dia a dia va assolint la categoria de mític per anar-hi a gaudir d’esmorzars de forquilla i de dinars fets amb bon gust, amb fogons calents i amb amor per la cuina familiar, amb tradició i solvència. Això sí, no hi busqueu ni berenars ni sopar, ja que, amb molt bon criteri, l’Anton i la Natàlia han aconseguit quadrar el cercle gràcies a una bona, estimada i valorada proposta gastronòmica adaptada a uns horaris personals més humans.
Si tenim en compte que darrere l’acte físic d’alimentar-se hi ha (o hi hauria d’haver) moltes més coses i més importants com l’herència, la fidelitat a la tradició, els sabors de casa, la nostàlgia de la llar infantil, l’amor a la família, la continuïtat d’una dinàmica càlida i propera, la sensació plaent d’estimar i de ser estimats, cal dir que La Manigua és un cant veritable a la poètica del bon menjar i que representa amb escreix tots aquests valors que, tret de comptades excepcions, hem anat perdent amb el salt cap a les modernitats ètiques i estètiques.
El cert és que la Natàlia i l’Anton han aconseguit un petit miracle gens fàcil d’assolir, casar tota la força i el pes de la tradició familiar amb uns aires renovats que fan que la cuina de La Manigua atresori la saviesa de les generacions anteriors i que sigui capaç de mantenir tota la calidesa íntima dels guisats, dels plats de xup-xup, de la cuina que, a banda de les menges que es presentin a taula, demana dos ingredients bàsics i imprescindibles, amor i temps.
I amor i temps són precisament dos dels pilars estructurals que sostenen l’arquitectura interior i exterior de La Manigua. A la cuina, s’han optimitzat els recursos i els processos de producció, aconseguint que amb el mínim capital humà es pugui donar servei a la demanda habitual del local i a la sala, amabilitat, informació, simpatia i tracte molt personal fan que tot sigui molt fàcil. La suma de tots els factors fa que la visita al restaurant sigui una experiència plaent de les que es recorden i de les que es volen repetir com més aviat millor.
No sabria dir si es tracta d’una heroïcitat que es belluga pels marges dels temps actuals, però el cert és que apostar pels esmorzars de forquilla és una manera de reivindicar, de mantenir i d’impulsar la tradició ancestral de la nostra manera de cuinar, de menjar i de socialitzar i, la veritat sigui dita, el cert és que els germans Rodríguez han aconseguit un petit gran miracle i que l’experiència d’anar a La Manigua es podria condensar en quatre paraules que sublimen el que, personalment, considero que ha de ser la cuina: filosofia, memòria, desig i esperança.