Fa 5 anys, quan vaig reinstal·lar-me a Barcelona, vaig sentir que el barri de la Sagrada Família era realment casa quan hi van obrir dues llibreries. Primer va ser la Tòmiris amb l’Elena al capdavant. Després l’Obaga, amb la Carol i el Dionisio. Hi he passat menys temps del que hauria volgut però tots dos espais han estat refugi i aliment. Hi he rigut, hi he plorat, hi he passejat amors, hi he conegut persones, hi he remenat llibres i sobretot m’he deixat aconsellar per les llibreteres. He comprat llibres que m’han fet entendre de què va la vida o evadir-me’n, ara que la realitat és tan rabiosament aspra que experimentar vides paral·leles a través de la literatura és una necessitat, més que una fugida. Cadascuna amb el seu tarannà, amb el seu esperit lliure, amb la seva voluntat d’inocular les virtuts de la lectura, m’ha portat a textos deliciosos, en algunes ocasions vinculats al vi, com la col·lecció Envinats de Vibop de l’admirada Montse Serra; plaquetes imprescindibles on bateguen l’enologia i l’art mesclats.
Els últims anys no han estat temps fàcils per a les llibreries amb la pandèmia pel mig i pressuposo que també amb l’allau de sèries i canals i plataformes que fan aïllar-nos del món, però que dubto que ens enriqueixin tant com ho fa un llibre. Sigui com sigui, fa poc que he deixat el barri però estic convençuda que elles dues continuen sent casa de molta altra gent, de residents, de nouvinguts i de passavolants, perquè he observat que són capaces d’abraçar per igual els escriptors que els lectors i perquè han tingut l’habilitat de nodrir-se d’altres llenguatges artístics, d’amics que hi fan exposicions i que es mostren amb missatges que ressonen alt i clar. Com els Trossos de tros de Jordi Boldú a Tòmiris, un missatge que he repartit entre amics i vinyaters. Això de la cartelleria sembla que torna. I «el crit de la terra» que va sentir Joan Miró fa cent anys, també. A França, on hi ha molta més força creativa, les fires de vi s’anuncien amb pòsters que tothom voldria tenir penjats a casa. Un santuari que en col·lecciona a dojo és la taverna Mambo a Sant Llorenç d’Hortons. Hi vaig sopar i beure fa poc, deliciosament bé, i no vaig poder estar-me’n de fer-los una contribució.
Resulta que ara visc a la Nou de Gaià i un dels veïns de la meva comunitat és un referent en el món del disseny gràfic. En Gerard Joan ha concebut un cartell on es llegeix: «Pagesia o mort!», amb la tipografia d’un altre geni, en Gerard Sierra. És un càrrec per a la comunitat de les Terres del Sénia (@lo_fato_ a Instagram) però està clar que amplifica l’atzucac en què es troba el sector agrari. Hauria d’esdevenir un mantra. Hauria de ser normal veure’l emmarcat a cada taverna i racó del país. El món del vi no recorda una verema més complexa i difícil que la d’enguany. La sequera extrema està posant en joc el cultiu de la vinya i potser ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que avui agonitza. Sense pagesos no hi ha vida.
Dit això, torno als llibres. Ara que visc en un poble petit del Tarragonès on no hi ha llibreria, he entès que la biblioteca també pot ser casa. Tothom em va dir que havia de conèixer urgentment la bibliotecària de la Nou, la Montse. És de les primeres coses que vaig fer després d’instal·lar-me i caminar vinyes de cartoixà. Tinc en préstec el primer llibre. Sé que en vindran molts més i segurament per recomanació seva. «Et busco el que et calgui», em va dir. I em vaig fondre. Estic llegint Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà. Reingresso al món oníric de l’escriptora per refugiar-me de la sacsejada que és l’inici de curs: «La van dur a la cuina i la van fer seure a la taula parada de plats, copes i cassoles. I llavors van obrir les boques i bevien i menjaven i baladrejaven i picaven de mans i brindaven i celebraven i s’incorporaven i aixecaven els colls i els braços enlaire». Queda clar, no? Pagesia o mort!
