«L’estic cagant, no pot arribar un temps o una edat en què pugui dir: ja hi he arribat. No. Mai. És aquest procés que per covardia, comoditat o perquè m’obsessiona acabar econòmiques, no el segueixo com deuria». Salvador Puig Antich reflexionava així al seu diari personal sobre si s’encaminava cap a un marxisme massa intel·lectualitzat. La solució que es dona és anar cap a una praxi revolucionària, venint com venia de naixença en un «estadi petit-burgès», i amb tots els dubtes que acumulava.
El text que comença escrivint en castellà el febrer del 1964, i que arriba fins al 1970 –ja en català– quan fa la mili a Palma, i mentre estudia econòmiques, reflecteix l’evolució ideològica del jove Puig Antich que va morir executat al garrot vil el 2 de març del 1974 ara ha fet 50 anys. La seva execució, com la de l’alemany Georg Michael Welzel, més conegut com a Heinz Ches, a Tarragona, van ser les últimes penes de mort dictades per la dictadura franquista en la seva fase final, excitada per l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco.
Dos casos ben diferents, passats per la pena capital, i que el franquisme va voler presentar en un mateix sac, com l’ajusticiament de dos delinqüents.
El cas de Salvador Puig Antich, que es recorda aquesta setmana amb diferents actes a la Model de Barcelona, a propòsit de la situació de drets fonamentals, té un seguit de materials que en permeten la reflexió: des d’El llibre vermell, que és el que va fer una de les germanes amb tots els retalls de premsa que va generar aquell crim institucional, i que va repartir entre els familiars, i que també dona nom a la sèrie documental que es pot seguir al 3Cat, com el seguit d’assajos que han anat sortint tots aquests anys, des del Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Edicions 62) de Francesc Escribano, al del col·lectiu Carlota Tolosa, prologat per Ramon Barnils, La torna de la torna (ed. Empúries), fins als que li ha dedicat Jordi Panyella, ara en una nova edició Salvador Puig Antich, cas obert (Angle editorial).
En el cas de Heinz Ches, també tenim El silenci de Georg, de Raul Ribenbauer, i d’aquest any la novel·la de Heinz Ches, l’últim executat a garrot vil (Terra Ignota ed.) de la tarragonina M. Carme Rodríguez Virgili, que d’entre altres fonts beu del treball de recerca de la Clara Zapater Caminal, filla de l’advocat Paco Zapater.
L’esforç per establir la veritat en espais de confusió, en àmbits en què el mateix règim va alterar i manipular per fer dir el que es volia, per justificar les penes de mort. En aquests tirotejos, en el de Barcelona, quan empaitaven el grup dels MIL a una entrada al carrer Girona, i on enmig d’un intercanvi de trets va morir el policia Anguas, i en el de Tarragona, al càmping de Cala d’Oques de Miami Platja, un guàrdia civil, que Heinz Ches (un alemany fugit de l’RDA) creia que anaven a detenir.
Casos ben diferents que van tenir la mateixa manipulació, i el mateix final. Amb l’acció de la dictadura de demostrar la seva capacitat de repressió, que no es cregués la població que s’havien estovat. Mesos abans s’havia indultat als processats a Burgos, i fins a l’últim moment, tant a una presó com a l’altra la nit es va allargar esperant aquesta mesura de gràcia que no va arribar. A la Model Puig Antich va tenir la companyia de les seves germanes fins que les van fer fora perquè el botxí acabés amb el seu somni revolucionari que havia iniciat amb Xavier Garriga i amb Ignasi Solé Sugranyes, i el MIL, marxisme antileninista, tocat d’anarquisme, que es dedicaven a atracar bancs per ajudar la classe obrera. Al seu diari íntim, que conté poemes i dibuixos, repassa lectures Manuel de Pedrolo, l’italià Vasco Pratolini, Herbert Marcuse, Karel Kosic, Marshal McLuhan, «m’interessa procurar-me una base per fer les coses, sapiguem el perquè i el com», o Camilo José Cela, Miguel Delibes.
A Tarragona les últimes hores de vida de Heinz Ches, no hi té la seva parella Christa, ni els seus dos fills, els seus germans o la seva mare. Les passa jugant al parxís amb dos capellans, un d’evangelista, i el jesuïta de Torreforta Joan de la Creu Badell Busquet.
Indefectiblement, l’arriba del sol serà el senyal de mort per tots dos. La crueltat expressada en un torn mortal, que els trenca el coll, i se’ls endú la vida. Les morts de la fi del règim que no va tenir commiseració pel temps que quedava. Que l’exercici de memòria netegi el present.
