Als annals de la maldat universal, només hi ha constància d’un dimoni que no caigui malament: el dels Pastorets. Josep Gomis va ser el dimoni per antonomàsia de la història dels Pastorets de Montblanc i és un dels notables bons dels altres annals de la maldat universal: la política.
Aquesta bondat política es tradueix en l’obra pública i social que ha anat fent en la seva llarga trajectòria, una vida que el proppassat 22 de novembre va fer noranta anys, concelebrats uns dies després a l’auditori de la Caixa de Tarragona, en una festa sorpresa tan concorreguda com només la pot convocar qui no té enemics.
Vaig tenir la primera notícia de Josep Gomis per les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979. En aquell pretèrit imperfecte jo era redactor de ‘Treball’, l’òrgan oficial del PSUC. El partit dels comunistes catalans, que va empadronar tants herois de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals, em va encarregar el seguiment de tres candidatures que el Comitè Executiu estava segur que guanyaria: Sabadell, on efectivament va ser alcalde Antoni Farrés; Porrera, on va arrasar Joan Domènech amb el 99’56% dels vots; i Montblanc... On el PSUC va ser derrotat per Josep Gomis, que resulta que va treure majoria absoluta!
Els estrategs del partit analitzaven que l’alcalde del règim periclitat, ell, perdria davant una candidatura de consens de les esquerres amb independents no estigmatitzats per les llegendes negres de l’estalinisme. Però hi havia una errada de principi: ser alcalde en el franquisme no volia dir ser franquista, com no eren franquistes els comunistes de Comissions Obreres que guanyaven les eleccions dels sindicats verticals ni els estudiants ídem que van constituir el Sindicat Democràtic a partir de les estructures del Sindicato Español Universitario falangista. No, en Gomis no era cap feixista sinó tot el contrari, com ho va demostrar tornant a posar Montblanc al mapa, recuperant protagonismes ducals emmurallats que venien de l’Edat Mitjana i evidenciant que pensava en clau catalanista i democratacristiana afiliant-se a Convergència, el partit que havia fundat el president Pujol, resistent torturat a la Via Laietana.
Quan Josep Gomis va saltar a la presidència de la Diputació de Tarragona, les dades ja van demostrar que les emocions eren certes: el van votar els seus i el van votar els seus adversaris socialistes del PSC i del PSOE, i comunistes del PSUC! Després, va ser conseller de Governació i delegat de la Generalitat a Madrid, on va desplegar el bon diplomàtic que hauria estat un excel·lent ministre d’afers exteriors. Va fer feina a tan altes responsabilitats i a tot arreu per on va passar, se’l recorda amb afecte. Saber manar no és fàcil, i saber manar quan es mana molt, és difícil, però testimonis que van estar a les seves ordres valoren tant com enyoren aquell tarannà de bonhomia, aquell tracte afable que no era el del fleuma que mira de no fer res per evitar l’error sinó el de qui arrisca prenent decisions.
Una de les activitats que va liderar quan es va retirar de la política més activa va ser la Fundació Onada que atén persones amb discapacitats o trastorns mentals, que ell anomena simplemen ‘persones diferents’. Va ser-ne president disset anys i ara n’és merescut president honorari. Tenen una pàgina web on es poden seguir les seves múltiples funcions, amb un focus molt actiu a Torredembarra gràcies a Júlia Ramon, membre del Patronat. Ara, faran un edifici de pisos tutelats per a persones amb diversitats funcionals al solar del que havia estat el Cafè de Dalt, espai mític on la meva generació va descobrir el cine, la tele i el futbolí. La Júlia m’ho explica amb il·lusió i, és clar, també em parla bé del senyor Gomis. El senyor Gomis, de Montblanc, per als que es pensen que només hi ha senyors de Barcelona segons el cànon empordanès de Josep Pla i pels que consideren que els que érem capital de Roma i segon port del mediterrani som la Catalunya ‘nova’.
L’he tractat prou, al senyor Gomis, tot i que no tant com hauria volgut. No oblidaré aquell dia a casa seva que em va deixar tastar el seu piano. Vam compartir una Sonata de Beethoven, jo vaig fer uns compassos i ell va seguir. Aquelles coses que la memòria imprimeix a les meravelloses biografies de la sensibilitat. Si, Josep Gomis també és músic i, si em permeten, és músic com no podia ser d’altra manera perquè resulta que va néixer el dia de Santa Cecília i, com Cervantes va fer dir al lúcid Sancho, «donde hay música no puede haber cosa mala».
