«Jo em defineixo com a romancer perquè no és ni una cosa ni l’altra, ni músic ni poeta. Ningú sap què és ser romancer. És explicar històries. Faig literatura popular, que també és poesia. A l’hora d’escriure jo sempre he intentat ser com més planer millor, i que les meves lletres s’assemblin a llenguatge parlat». Així es defineix Jaume Arnella al llibre biogràfic que va escriure l’any passat el periodista Ferran Riera titulat Jaume Arnella, artesà de cançons. Als seus 81 anys segueix pujant a l’escenari i acumulant reconeixements populars, l’últim dels quals li va atorgar el passat maig l’associació Amics de Pete Seeger. Repassar la seva trajectòria és descobrir un veritable impulsor d’iniciatives que s’han convertit en pilars de la cultura i la música popular catalana, que inclou una prolífica estada a Cornudella de Montsant en els seus anys de joventut.
És força simptomàtic que el veterà programa de Catalunya Música Tots els matins del món triés una conversa amb Jaume Arnella per acomiadar la temporada aquest juliol. No hi podia faltar tampoc que cantés en directe Romancer, una cançó convertida ja en un himne per als músics de carrer, com també han agafat la categoria de peça popular les seves Rondes del vi o Romanço del Quico Sabater.
Impulsor d’infinitat de projectes, és el músic que més ha actuat al Tradicionarius
El cantant sempre ha defugit la fama i la notorietat i ha preferit l’àmbit popular, com el petit format i el foment del que ell anomena «cançons de quilòmetre zero». En aquest mateix àmbit cal circumscriure el recent reconeixement que va rebre per part de l’associació Amics de Pete Seeger a Benifallet, on va sumar-se a la festa com un músic més tot passejant en barca pel riu Ebre. «Com a component de Grup de Folk va ser un dels primers a cantar repertori de Pete Seeger en català i, a l’igual que el cantant nord-americà, també va voler recuperar el folklore popular i tradicional català mostrant un gran compromís amb el territori», argumenta August Garcia, músic i president de l’associació.
Una de les grans contribucions de Jaume Arnella als inicis dels anys 70 va ser la recuperació de l’antic folklore i adaptar-lo en un format modern i amè per convertir-ho en cançoner popular a adaptat als reptes actuals. «Va ser una feina molt sorda, de picar molta pedra, ja que calia anar pels pobles amb molta humilitat, connectar amb la gent de territori i després difondre-ho», explica Garcia. Bona part del repertori interpretat a l’escoltisme i als focs de camp prové també d’aquella etapa inicial, a l’igual que la dinamització de les cerimònies religioses amb la presència de la guitarra a les misses. A mitjans dels anys 70 va fer una estada a Cornudella de Montsant, on va implicar-se a la vida local amb l’impuls d’una colla castellera i la recuperació també de cançons mitjançant l’àvia Raquel.
Des de Cornudella de Montsant va ser un dels impulsors del ressorgir de la gralla
D’aquella etapa, en què va acollir també el seu amic Xesco Boix, han quedat per a la posteritat cançons com La Dama de Reus i Per les terres de l’Alt Camp. Una altra de les seves grans aportacions a la cultura popular va ser la recuperació de la gralla, que a mitjans dels anys 70 havia pràcticament desaparegut com ell mateix explica al llibre, quan diu que només quedaven cinc o sis grallers, localitzats a Valls i El Vendrell. Amb un grup d’impulsors van tornar a fer aquest instrument, van editar la revista Gralla i ell mateix va ser l’encarregat d’escriure’n un mètode d’aprenentatge.
«És un personatge molt polièdric, totalment creatiu, molt difícil d’encasellar i l’essència justament està en el seu dinamisme, i que és capaç de canviar una orquestra per un guitarró», explica el músic i periodista Jordi Roura, amb qui va compartir els seus orígens. Roura fa referència als seus passos previs a centrar-se com a cantant de romanços, on després del Grup de Folk va ser l’impulsor de l’Orquestrina Galana o l’Orquestra Simfònica de la Canya, entre d’altres projectes, a més de participar des de l’inici al festival Tradicionarius. «Ell reivindica causes perdudes i, fins i tot, personatges perdedors (Romanço d’En Vinaixa), com una manera de defensar els valors, davant l’amenaça que es perdin», conclou Roura.