És un tòpic que repetim cada any al final de l’estiu. Comença un nou curs polític que preveu una «tardor calenta». És possible. El que està clar és que a Catalunya aquest curs que ara comença serà més nou que d’altres pel fet que tenim nou govern i de signe diferent dels que hem tingut en els anys d’existència de l’autonomia.
Serà el primer govern monocolor socialista per primera vegada, tot i que tindrà el suport parlamentari dels comuns i probablement també d’ERC, si no, no podrà aprovar gaires lleis.
Per tant, és un repte per al PSC que, en principi, governarà en minoria amb una mesa del Parlament de majoria independentista. I també és un repte per a l’oposició, sobretot la independentista, que està més dividida que mai.
El president Illa ja ha encetat la primera polèmica quan va anunciar a TV3 que vol desbloquejar la comissió tècnica que estudia l’ampliació de l’aeroport del Prat. Una ampliació que no comparteixen els seus socis d’investidura, comuns i ERC. Potser haurà de buscar altres socis.
Però per a qui serà probablement aquesta una tardor calenta és per a ERC i per a Junts. Tots dos partits tenen congressos aquesta tardor en els quals, a banda de renovar o no les direccions, han de definir la seva acció política a partir d’ara.
A ERC la davallada electoral va provocar la dimissió de la direcció del partit i la convocatòria d’un congrés el mes de novembre. Oriol Junqueras ha passat l’estiu fent campanya per la seva candidatura a repetir com a president del partit i fa pocs dies es va anunciar una candidatura alternativa en la qual hi ha Teresa Jordà i Raquel Sans, entre altres, tot i que no tenen candidats per a la direcció encara. La secretària general, Marta Rovira, ja va anunciar que no serà a la nova direcció tot i que ha conduït la negociació per a la investidura d’Illa. Una manera de deslliurar de la responsabilitat del que pugui passar a la nova direcció.
Junts ha convocat congrés per a final d’octubre on el tema cabdal serà també el lideratge del partit, que per a alguns dirigents ha de recaure en Carles Puigdemont. El mateix expresident va dir durant la campanya que si no aconseguia la investidura se n’aniria cap a casa, però ara ningú descarta que accepti el repte, almenys mentre no es resolgui que li apliquin finalment la llei d’amnistia.
Un corrent que empeny amb força a Junts és la que intenta recuperar els postulats polítics de CiU, és de suposar sense abandonar l’ideari independentista. Es tracta de sectors connectats amb el món empresarial i financer, tot i que no només. Són posicionaments més connectats amb el PSC que no amb els comuns o ERC, com l’ampliació de l’aeroport i altres infraestructures o el Hard Rock. Potser veurem acords parlamentaris en aquestes qüestions.
L’independentisme també té el repte de recuperar els qui es van passar a l’abstencionisme perquè es van sentir traïts per ERC i Junts per no haver fet efectiva la independència després de l’1-O i, especialment, per haver pactat amb el PSOE de Pedro Sánchez. Són els que confiaven que després de l’1-O Catalunya ja seria independent o que es pensen que el fet que una diputada israeliana, d’un partit que té 6 diputats, proposi al parlament d’Israel que es reconegui Catalunya independent, és un fet cabdal que no es pot desaprofitar. Tot plegat molt respectable però poc realista. És clar que molts polítics, i no només independentistes, van contribuir a crear aquest estat d’opinió i ara s’hauria de fer un reset perquè ja toca.
I segur que l’altre gran tema, ja no d’aquest curs polític sinó probablement de bona part de la legislatura, serà el ja conegut com a sistema de finançament singular per a Catalunya que ja ha estat rebutjat d’entrada per la resta de CCAA de règim comú.
El finançament autonòmic és la patata calenta per a tots els governs centrals que han existit i la prova és que fa anys que s’hauria d’haver renovat.
Ara, Pedro Sánchez anuncia calés per a tothom, o sigui que qui haurà de rebaixar pressupost serà l’estat perquè, si no, d’on surten les misses?
Diuen que s’avança en el federalisme i això està bé perquè significa que s’entra en la via que les CCAA assumeixin més responsabilitats en l’administració de les seves finances. Però això s’ha de fer sense trampes. No s’hi val rebaixar impostos si es reben més calés que ningú per una altra banda.
I la pregunta del milió: com és possible que no hi pugui haver dades fiables sobre el que aporta i el que rep cada comunitat autònoma? Això no passa amb els lands alemanys.
Periodista tarragonina que ha exercit la major part de la seva activitat professional a RTVE. Ha estat redactora, directora de RNE a Catalunya i corresponsal parlamentària al Congrés i al Parlament.