Dies enrere, les xarxes recuperaven, com fan sovint, un dels acudits d’en Jaume Perich que semblen dibuixats amb la tinta encara calenta, de vigents com són. S’hi veia un dels seus personatges mirant una paret on hi ha escrita la pintada: «Compte! Torna el feixisme!». Amb tot l’escepticisme, el protagonista es preguntava: «Ah, però se n’havia anat?».
Doncs això mateix, no hi ha manera de desempallegar-se d’ell i torna cíclicament, potser per posar-nos a prova el sentit de l’humor, que és la millor manera de prendre’s aquests brots gens espontanis. Aquest sector, ben nombrós, que té per costum penjar la llufa de nacionalista excloent a qui no pensa com ell, ha sortit al carrer amb l’excusa de l’amnistia.
Podria ser un argument de pes, és clar, però no passa d’excusa que pretén amagar allò que els fastigueja: tan simple com no haver estat capaços d’organitzar govern per manca d’aliances.
Només comptaven amb Vox. La resta, no vol saber-ne res. I com el seu odiat Pedro Sánchez és una mena d’Houdini de la política, el gran mag escapista, resulta que al final ha fet acords amb mitja humanitat per mantenir-se al govern, habilitat que no poden tolerar de cap de les maneres.
Les mobilitzacions de la dreta més carpetovetònica, siguem suaus en
els qualificatius
L’esquerra, no cal ni afirmar-ho, no arriba a pactes i aliances per convenciment, per desig de parar els peus a una ideologia cada cop més feréstega i rebel. Només és desig de poder, vell pecat que arrosseguen des de la transició, força menys modèlica del que ens han venut en el relat, quan el PSOE va preferir integrar-se en el sistema i treure beneficis d’ell abans que liquidar la dictadura, els seus pilars i serrells tal com convenia.
Els poders permanents de l’estat, començant pel rei i seguint per la judicatura, no s’han mogut gaire de lloc en quatre llargues dècades. En tot cas, semblaven dissimular i obrar com a demòcrates fins que s’han atipat. Les mobilitzacions de la dreta més carpetovetònica, siguem suaus en els qualificatius, han confirmat que s’hagués hagut d’estendre un cordó sanitari per evitar que revifés aquesta gernació ultra de Vox, consentits quan iniciaven camí per un munt de mitjans de comunicació que els hi reien les gràcies.
Han creat un monstre, sí, i bé que es deuen penedir, però fa quatre dies com qui diu, la tropa del PSOE i la seva sucursal a ca nostra no mostrava cap mania en anar del bracet d’aquesta gent amb l’excusa de tocar-li el crostó als catalans sediciosos.
Ara, aquesta exaltada gent ha amenaçat les seves seus, en un intolerable acte de rebel·lió, i no els deixa viure en pau a força de col·locar una narrativa virulenta, crispant els ànims a fons al proclamar un ampli repertori de mentides en benefici propi. Dir, per exemple, que Espanya està a punt de trencar-se funciona emocionalment. Ara bé, repassant l’estat de forma actual de l’independentisme, ja podrien estar ben tranquils.
L’esquerra, no cal ni afirmar-ho, no arriba a pactes i aliances per convenciment
Però no, l’aliança teixida pel dimoni ‘perrosanxe’ els treu literalment de polleguera perquè ja no els abelleix dissimular. Volen el poder i el volen ja. Creuen que la victòria en vots a les últimes urnes ha de passar per davant de l’habilitat de fer política, que és del que s’ha tractat tota la vida, encara que ho hagis de fer a contracor i empassar-te uns gripaus monumentals, consistents en pactar amb programes antitètics als teus. Això és la democràcia, encara que no t’agradi. Potser si haguessin fet les coses d’una altra manera, via ruptura democràtica amb la dictadura i els seus servents quan tocava, ara no es trobarien així d’atrapats per gent que sembla esperar una sublevació i justificar-la amb els arguments més pelegrins.
Als que veiem l’espectacle, quasi un esperpent, no ens queda més remei que prendre’ns-ho amb flegma. Bàsicament, perquè qualsevol altra alternativa posa els pèls com a escàrpies al confirmar-nos que certa Espanya, per desgràcia de tots, no canviarà mai. Això que hem viscut és culpa també dels socialistes, no cal que llencin la responsabilitat del mort als de sempre. Com deia algú amb dosi d’ironia, els nets dels franquistes amnistiats surten ara a criticar l’amnistia, ves per on.