Tenia el dia reservat a l’agenda de feia setmanes, i gairebé que només deixava passar les hores pensant en el 6 d’agost. Els Pets presentarien el seu nou disc 1963 al Festival Internacional de Música de Cambrils, i tot i que des que va sortir han actuat a Reus, a La Selva del Camp, a Miravet o Constantí , a les nostres comarques, i han fet 8 concerts més entre les Illes i el Principat, un dels quals al Festival Grec de Barcelona, per qüestió de feina i altres endergues no vaig poder organitzar-me. De manera que Cambrils, allà on Roberto Carlos sonava a la ràdio de la consagrada cançó S’ha acabat, va ser també escenari al Parc del Pinaret per sentir en directe el 1963 aquest dissabte passat. I us confesso que després d’haver-los sentit ja m’agafaria entrada per sentir-los de nou al Garbinada de Falset aquest dissabte 13, i encara Mollet, Puigcerdà, Lloret de Mar o el 24 de setembre al Tarraco Arena. A més d’agradar-me, a més d’haver fet un seguit de cançons que són himnes generacionals, me’ls estimo com a germans a tots tres: Lluís, Joan, Falin, i de retruc a tota la banda que aconsegueix un directe contagiós. I a més també sóc del 1963, any de baby boom, que ja ens agradaria tenir ara que no hi ha manera de crèixer en naixements.
Per tant moltes de les reflexions que hi ha en aquestes dotze cançons del disc, enmig de l’enginy construint moments i del sentit de l’humor, les comparteixo.
Per explicar el disc amb tant de so de guitarres i amb cançons que s’enganxen com la panisola quan camines pel tros, ells diuen que és un catàleg de comiats de tota mena: amors, amics, hotels, i hospitals, de paisatges i pobles que s’han transformat, un disc d’un món que s’acaba.
El concert de Cambrils va tenir una càrrega emocional afegida, a banda que quan canten el S’ha acabat de Joan Reig, (en aquest nou disc Joan ha escrit Encenalls) tot el públic ha de fer la feina deixant anar la veu i pulmons. I és que a 1963 hi ha una cançó dedicada a Jordi Puig, un antic company cambrilenc del col·legi el Turó, i que després de dies de no anar a classe «algú va dir que no tornaries», com diu la cançó. Jordi Puig, que era segons que explica Lluís Gavaldà, algú amb un cor molt gran, amb molt de sentit de l’humor, inquiet, «futbolero» i que va morir de manera sobtada dos dies després d’haver fet els setze anys, el 16 de febrer del 1978.
L’impacte del seu record, d’aquella mort sobtada, i de ben segur que tots tenim un impacte semblant amb algun company , alguna mort jove, et marca. Et fa notar la fragilitat que tenim tots, que en algun moment ens podem pensar indestructibles: tardes fredes com arbres canten Els Pets. Aquest company d’institut que Gavaldà recorda a la cançó «remenant els bongos a aquell concert de Nadal», i que si tanca els ulls veu al seu costat. Amb «la mare –que– parla amb el teu retrat». Lluís Gavaldà que va parlar amb els familiars de Jordi Puig per demanar-los permís i explicar-los que havia escrit aquesta cançó, la va poder cantar davant la mare i altres familiars que van ser al concert de Cambrils.
La combinació de les noves cançons, d’aquesta meravella de disc que ha produït Jon Pons (El petit de ca l’Eril), i que té a Jordi Bastida, i Marcel Cavaller a les guitarres i a Joan Pau Chaves als teclats; amb els èxits de tots aquests anys fan del concert una festa. 1963 és per mi un disc d’una maduresa elegant. Els Pets no s’amaguen l’edat, i el seu públic tampoc, gent de com a mínim tres generacions diferents, amb domini d’aquells que se saben des del Bon dia, al Jo vull ser rei, a Una estona de cel, Hospital del mar o Soroll, Agost, o la Vida és bonica però complicada. Una cançó per cada moment, aquesta ha estat l’habilitat d’Els Pets.
Del concert de Cambrils, esment especial també a la interpretació d’ Atracament a la caixa, una cançó en que un atracador xala de valent, en un d’aquests bancs moderns, i on l’autor del robatori- ve a fer de Robin Hood- i els culpa per cobrar interessos i comissions desaforades, i que el públic ja s’ha fet seva.
Insomni, glops de vi, ulleres bifocals, daltonisme, amors que ja no són, nostàlgia, i aquesta capacitat del pop britànic d’explicar-ho en tres minuts, o en tres segons, de manera que la cançó la tinguis a dins. Els anys et fan savi? La cançó diu que s’equivoquen aquells que ho mantenen que també «buiden rentadores» i deixen mots encreuats per resoldre. Però és clar que Els Pets han guanyat en saviesa, en experiència, tècnica, mètode, domini. Els anys han fet a Els Pets molt savis, tant que ara que amb 1963 han fet el seu 17è disc , saben que l’energia que hi han de posar sempre és la del primer dia. Força Pets!
Dirigeix i presenta el programa ‘Més 324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (des d’‘El món s’acaba’ a ‘L’oracle’) i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV.
