El 28 de novembre del 1890 s’estrenava al Teatre Novetats de Barcelona (avui dia convertit en una repugnant botiga de roba per al lumpen i altres pelacanyes) el primer monòleg que va escriure Santiago Rossinyol. Em nego a escriure Rusiñol, perquè actualment no té cap sentit consignar aquest cognom amb grafia castellana.
El monòleg es titula L’home de l’orgue i és el lament fatalista d’un pobre marginat que va pel carrer o es fa llogar en tota mena d’esdeveniments per a tocar un instrument que és una raresa en els nostres dies: l’orgue de coll o, dit també orgue de mà.
L’artefacte és una mena de petit orgue amb tubs que es duu penjat o que et pots posar sobre la cama si estàs assegut i que es toca amb una mà en un petit teclat, mentre que amb l’altra fas anar una manxa que hi ha just al darrere.
El text compara la vida interior de la persona amb els tubs de l’orgue que sempre sonen tristos. Tot el monòleg és un plany de la fatídica condició humana a través d’un músic de carrer. I, evidentment, la mort, hi apareix en diversos moments de la peça.
I sobretot és notori el començament que fa: «Cavallers, soc home mort! Soc tan mort com tots els morts!». Aquest principi sembla marcar la maledicció que va acompanyar el monòleg.
L’actor que el va estrenar fou en Lleó Fontova. Tret d’un carrer al districte de sant Martí i un bust en una columna mig amagada al Parc de la Ciutadella, poca gent sap res de l’existència d’aquest home, que, al segle XIX, va estrenar la majoria d’obres de Pitarra amb un gran èxit de públic i de crítica.
La fama, no només és efímera, sinó que massa sovint sol ser tràgica. Lleó Fontova just tres dies després de representar aquest monòleg, va deixar el món dels vivents. I és per aquest motiu que aquest monòleg, que sapiguem, no s’ha representat mai més. Tots els actors el tenen per maleït.
Rossinyol el va escriure especialment per a l’actor. Segons els biògrafs, diuen que Fontova, de 52 anys, estava molt malalt (no se sap ben bé de què) quan va fer la representació. Ho sabia Rossinyol? Va ser un estirabot macabre dels seus?
Les dades que tenim és que en realitat sembla que Fontova va morir el 28 de desembre del 1890, un mes després de la representació. Però al capdavall, tant se val tres dies o un mes. La fi és la mateixa, i com que el monòleg requereix un orgue de coll, ja que l’actor l’ha de tocar en escena, és evident que això ha ajudat molt al fet que no es representi.
També val a dir que ens mostra que a finals del XIX, un instrument típic medieval, encara era ben viu pels carrers.
Sigui com sigui, que la realitat no ens espatlli un fet sobrenatural del qual caldria parlar-ne més, de la mateixa manera que els francesos parlen del color groc i de Molière, color que cap actor no gosa ficar-se a l’escenari, ja que Molière hi va morir vestit, tacant-lo de sang a causa de la tuberculosi que patia. Tot i que es diu que va morir a l’escenari, en realitat va morir uns quants dies més tard, però el resultat és el mateix.
I els actors anglesos quan han de fer Macbeth, sempre en diuen l’obra escocesa; i del paper de Lady Macbeth, només l’esmenten, com la Lady, o aquella dona. I tot plegat arran de la creença que en una de les escenes de les tres bruixes, s’hi diu un encanteri autèntic.
Tot plegat supersticions i manies que molts diran que són pròpies de societats poc cultivades. Tanmateix, això és el que fa que hi hagi carisma i vivacitat al voltant d’una cultura. Per què els nostres caps ben pensants han amagat sempre aquesta part popular de la nostra il·lustració?
Cal no oblidar les nostres tradicions. Encara que siguin inversemblants. Com el dia que un servidor, en una actuació del meu sainet homenatge a Capri (que, amb franquesa, justejava) un mèdium que va assistir a la representació del Teatre Goya, em va indicar després de la funció que teníem més espectadors dels que realment hi havia asseguts a la butaca. Això sí, eren incorporis. No vaig gosar preguntar si als fantasmes que giren i tomben per aquell teatre els agraden les obres programades.
Vilallonguí del segle XX, amb mentalitat del XIX, ficat al XXI de guionista/actor a RAC1, a la capital barcelonina; en ser home de molts oficis, soc tan pobre com el personatge del monòleg de Rossinyol. Tanmateix les meves aventures teatrals, de moment, no han estat tan tràgiques. El periodisme és una professió de la qual provo d’allunyar-me’n, ans no sigui massa tard.