Adi Xankara era un savi hindú del segle VIII de l’era comuna que va tenir una certa fama a començaments del XX a occident. Evidentment, avui dia és com si parlessis d’un alienígena.
Com passa sovint arreu, escriptors, savis, filòsofs, músics... tot depèn exclusivament de les modes, i és probable que d’aquí a uns anys sigui ‘redescobert’ i tots els il·luminats que belluguen insomnes per carrers i places et mirin malament si no saps qui és Adi Xankara.
De moment, no cal patir. Tenim alternatives. Com ara el local d’un col·lectiu estrambòtic que fan tota mena de disciplines ‘orientals’ i que tinc instal·lats al meu carrer a Barcelona. Fan meditació, ioga, ayurveda, reiki i danses espirituals espantosament arrítmiques, en un poti-poti d’estils i de pensaments que si ho veiés algun hindú amb dos dits de seny, se suïcidaria pietosament al mig de la classe.
Per a entendre i fer-te teu, només un de sol dels mons conceptuals d’alguna d’aquestes disciplines orientals, demana tota una vida per aquell qui n’és estrany. I això costa d’assumir. En els nostres dies, ho volem tot ara, i si surt alguna cosa nova, hi anem al darrere pensant que ens solucionarà la vida.
El barceloní es mou a batzegades: pel que fa a les disciplines orientals fa uns anys, observarem la gran manca de criteri dels nostres contemporanis en la majoria dels gimnasos de la ciutat. Primer van venir les classes de ioga. Com que no n’hi havia prou, va aparèixer el Dharma ioga, l’Ashtanga Ioga, i darrerament el Power Ioga i fins i tot el Ioga ‘aeri’. Després el taitxí. Després el Qi Gong...
I tot fent tabula rasa amb la cosa oriental, ara han aparegut un fotimer de disciplines cada cop més absurdes que s’atropellen les unes a les altres i van canviant segons si s’apunta més o menys gent a cada classe.
Som en els temps de l’aeròbic (passat ja a millor vida), el CrossFit, el BodyPump, la zumba (potser un dels horrors més grans mai inventats) el power jump, el kick-boxing, l’aerobox o l’spinning, que, quan va afluixar de seguidors, va sorgir l’spinning sota l’aigua, una altra especialitat que també ja ha mig desapareguda...
En resum, a l’animal barceloní dels nostres dies se li pot aplicar perfectament la dita: «cantaret nou, fa l’aigua fresca». Sigui en l’àmbit que sigui, el gimnàs, els espectacles esportius, els musicals, el teatre o els llibres que cal llegir si vols ser algú amb qui tenir conversa.
Tot aquest incís és per tornar a Adi Xankara, el savi hindú que ja ens advertia que molts dels desenganys que tenim en els nostres dies és per una clara manca de memòria i que, en ser com un múscul, probablement és el que menys fem servir.
Ell deia que no hem de dir mai: «No tinc memòria», sinó que més aviat convindria dir: «No he cultivat com cal la meva memòria». Igual com aquell qui va al gimnàs a fer allò que li vagi més d’acord amb l’edat i les seves capacitats.
És a dir, d’alguna manera ens renya perquè hem estat uns deixadots i no hem tingut prou voluntat per estar al cas de les coses. Adi Xankara deia: «La memòria és com una casa que l’abandonem: deixem que saltin les teules i no les canviem per unes de noves». I té raó: hi ha cases centenàries que ara ja són ruïnes, i d’altres que, com que s’hi ha estat al damunt, estan igual o semblants al primer dia. Adi Xankara exposava els cinc enemics de la memòria: la mandra, la deixadesa, la distracció, el poc criteri, passar-nos la vida donant voltes a les tristeses i els remordiments estèrils.
Apliquem aquestes reflexions a les disciplines gimnàstiques en les quals s’apunta la gent: manca de criteri, distracció, mandra (perquè no hi acaben anant), passar-nos la vida donant voltes per apaivagar tristeses que no se solucionen fent exercici una hora al dia.
Però, alerta: els cinc enemics de la memòria que ens proposa el savi hindú que avui dia no coneix ni el dimoni, es poden aplicar a tots els àmbits de la vida. I és terriblement esgarrifós adonar-nos com de bé s’escauen en la nostra societat, de la política a l’economia, tant si treballes la memòria com si no.
