La turba al Capitoli. Senadors i congressistes evacuats. Quatre morts. La gran democràcia americana amenaçada pel seu propi president. Un país dividit, immers en una guerra cultural amb bàndols contraposats aixecant banderes amb valors que s’exclouen els uns als altres i de la qual és impossible a hores d’ara endevinar-ne l’abast i les conseqüències a llarg termini. La democràcia, bastida sobre el reconeixement de la legitimitat de les idees de l’altre, amenaçada.
La ferida que infecta la democràcia sempre és la mateixa, només canvia la navalla amb què es propicia la punyalada. Majories que volen passar com un rodet per sobre de les minories o minories negant-se a acceptar les decisions de la majoria. Dues cares de la mateixa moneda. És un equilibri sempre precari, que requereix dels governants l’acceptació d’uns límits que van més enllà de la formalitat de les lleis i que venen imposats per la moralitat. Atiar la divisió, incendiar el debat amb l’insult permanent, alimentar les baixes passions, assenyalar enemics i traïdors, són coses que la democràcia permet, però que assenyalen clarament el tarannà antidemocràtic de qui les practica. És el cas de Donald Trump que, malauradament, no està sol en aquesta aventura d’autodestrucció democràtica. El seu adeu no suposarà el final de l’amenaça de la qual ell n’és, al cap i a la fi, un de tants representants.
Al juny del 2012 es va intentar aturar la sessió del Parlament de Catalunya que havia d’aprovar uns pressupostos restrictius del govern d’Artur Mas. L’any 2016 milers de manifestants van agrupar-se davant del Congreso davant del que es considerava una «il·legítima» investidura de Mariano Rajoy com a president. El lector pot sorprendre’s que aquests exemples figurin en un article que ha començat amb els fets viscuts a Washington. Hi ha dues diferències substancials, efectivament. La primera, gens menor, és que als Estats Units l’incentiu a la turba venia de la mateixa presidència, el mateix Donald Trump era qui portava setmanes exigint als seus seguidors més fanatitzats que fessin el que han acabat fent. La segona és que qui havia de garantir la seguretat de la institució no ho va fer, facilitant la tasca dels assaltants.
S’entén que qui governa té un plus de responsabilitat i és, naturalment, així. Però totes les actuacions –impulsades per l’oposició o pel mateix govern– que tenen com a objectiu portar fins a l’extrem la negació de la legitimitat de l’altre o situar-se per sobre del bé i del mal comparteixen el mateix tarannà antidemocràtic i corquen els fonaments de la convivència. Per això resulten tan poc oportuns els «apreteu, apreteu» en boca de qualsevol responsable polític.
El populisme, com la grip, ha agafat mil formes en el curs de la història. Mai ha marxat del tot. Només que de vegades el seu espai s’ha fet prou petit perquè el consideréssim una malaltia del passat. També passa de vegades que, vestint-se d’una manera semblant a la pròpia, ni considerem la possibilitat que nosaltres també ho siguem, de populistes. Però el cert és que el populisme sempre dorm ben a la vora i el tenim prou a mà per enamorar-nos-en en qualsevol moment si les coses no giren prou rodones i la por ens segresta la raó o la sensació d’injustícia ens fa creure legitimats per actuar al marge de qualsevol altra consideració que no sigui el nostre propi desig.
El populista pot ser un fill de puta, però també una bona persona encegada per les seves pròpies conviccions. Naturalment el primer resulta més menyspreable que el segon. Però els resultats, si se’l deixa fer, no difereixen gaire. Al final del camí hi ha l’alteració de la lògica democràtica i el posar en risc la preservació de la convivència pacífica entre ciutadans.
Hi ha un exercici que no és evitable per, precisament, aturar el populisme. Entendre’n les causes de fons del seu èxit és fonamental. No per justificar-lo, però sí per poder activar reformes necessàries que ajudin a desactivar el malestar creixent entre la població que se sent seduïda per aquest tipus de política construïda sempre sobre solucions fàcils a problemes complexos, l’insult, la negació de la legitimitat de l’altre i l’enderroc de la lògica democràtica de funcionament, aprofitant els avantatges que la mateixa democràcia proporciona als seus adversaris.
Però entendre el populisme, o fins i tot sentir-se còmode amb algunes de les afirmacions que fa el governant populista, no és excusa per no assenyalar-ne els perills i plantar-li cara perquè el final de la seva aventura sempre serà el desastre i deixar les coses pitjor que les ha trobades. Sigui als Estats Units o a qualsevol altre lloc del planeta, des del més llunyà al més proper.
Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.