Durant els primers mesos de la guerra de Gaza, un analista israelià em va dir que el que necessitaran àrabs i jueus després del conflicte serà un procés semblant al que va viure Europa després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, que caldran líders en ambdós bàndols que superin l’enemistat i l’horror, però també que treballin plegats per la pau i la unitat. L’expert dubtava que a Israel i Palestina hi hagués aquests dirigents, i jo coincidia, però també em va deixar pensant si al Vell Continent valorem prou aquest passat i aquest llegat.
Les prop de vuit dècades de pau que ha viscut Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, és una anomalia històrica. Països com Anglaterra, Alemanya o França no havien passat mai tant temps sense barallar-se. I mai havien estat tan compenetrats, tot i produir-se el Brexit i existir diferències entre els governs. El sol fet que no hi hagi hagut enfrontaments bèl·lics entre tots tres, ja és tot un èxit.
Al mateix temps, la llibertat de moviments que aporta l’espai Schengen és insòlita a bona part del món i impensable a Europa, fa no gaire; el programa Erasmus ha estat una eina de cohesió increïble; l’euro, un motor econòmic clau; el Parlament Europeu, un espai de diàleg envejable, tot i els seus defectes... Els exemples són múltiples, i ens els juguem en dies com aquest 9-J. Valorem-los i votem.
