Mil anys de pau, acollida i pregària

Sóc conscient que a Tarragona el far espiritual i monàstic de la demarcació és Poblet, però per a mi –pobre barceloní–, sempre ha estat Montserrat. Més enllà de ser un lloc que he visitat en multitud d’ocasions, on he celebrat aniversaris de noces dels avis o dinars i trobades familiars d’importància, on hem gaudit d’excursions, i on he portat amics d’arreu del món; per a mi el monestir ha estat també parada i fonda en moments clau de la meva vida. Allà vaig agafar forces per emprendre el meu primer viatge com a periodista a una zona de conflicte: l’Iraq mossegat i trinxat per Estat Islàmic. Allà he reflexionat i decidit què fer amb el meu futur professional. I en aquelles muntanyes, i entre les parets d’aquell monestir, vaig adonar-me que no calia donar-li més voltes i que sí, que em volia casar amb la que avui és la meva dona. En la comunitat benedictina, on puc dir que tinc bons amics, he trobat sempre acolliment, consell i guia. A recer de la Moreneta, he trobat consol i pau. I a la falda de la serralada misteriosa de Montserrat, he inspirat i exhalat pregària, pors, alegries, maldecaps, somnis i reflexions. El Monestir de Montserrat celebra aquests dies el seu mil·lenari i, tot i que com tota organització humana té llums i ombres, crec que és una fita a celebrar. Mil anys de peregrins, de guerres, de caps orants i pensants, de turistes i de visitants, no són cap nimietat.