Alguns científics socials estatunidencs han descobert un vell conegut: el matrimoni. L’antiga institució, criticada com un mecanisme de control patriarcal, reapareix com una peça clau per entendre i, potser, revertir la pobresa. No per ideologia, sinó per evidència. Avui, als EUA, la probabilitat que un matrimoni duri més de 20 anys és del 78% entre dones amb estudis universitaris i del 40% per a les que només tenen la secundària. Aquesta bretxa, inexistent als anys 80, revela un canvi profund: el matrimoni ja no és un fet universal, sinó una mena de luxe de les classes educades i acomodades. Mentre la taxa de matrimonis al país ha caigut del 72% al 51% en mig segle, es manté robusta entre l’elit cultural i econòmica, amb un 76% d’adults casats.
Will Marshall, del Progressive Policy Institute, explica que els beneficis del matrimoni –estabilitat emocional, suport mutu, inversió compartida en els fills...– s’acumulen de manera desproporcionada en famílies amb més recursos, tot amplificant les diferències entre les classes socials. La redistribució de la riquesa no acaba de compensar l’impacte de les (des)estructures familiars. Reforçar els sindicats, augmentar el salari mínim o expandir les prestacions socials és important, però no exclou l’atenció al model familiar. El matrimoni pot ser un actiu en aquesta lluita. Potser no és una solució màgica, però ignorar-lo seria un error estratègic.