El transhumanisme planteja millorar les condicions físiques i psíquiques dels humans per assolir el superbenestar, la superintel·ligència i la superlongevitat. La mort de la mort, del dolor. Els seus promotors entenen les persones com un conjunt de gens, neurones i cèl·lules que han esdevingut «ferralla biològica» deteriorada per l’evolució, un producte defectuós.
Defensen que cal aplicar la ciència i la tècnica per transportar aquesta máquina a un altre nivell. Aquesta barreja de materialisme, reduccionisme i mecanicisme, que exclou l’esperit i la transcendència, és sobretot una pseudoreligió que fa afirmacions insostenibles en el pla racional i basades en una fe cega en una ciència inexistent, com la idea que el 2045 assolirem la immortalitat. Moltes variants del transhumanisme proposen un objectiu final de caire religiós: la felicitat plena en un món dominat per una intel·ligència artificial que contindrà els continguts de la nostra consciència en una existència postbiològica.
Aquest escenari generaria societats desiguals i injustes, on només uns quants amb recursos podrien accedir a aquestes tècniques caríssimes. El problema és més de fons, però: per als transhumanistes, tot està condicionat pels gens i els processos neuronals. En fi, que no accepten la llibertat. Una llibertat que, justa la fusta, és el que ens fa veritablement humans.
