Un estudi del MIT explica per què qualsevol paperassa legal —des de les lleis fins a les multes— s’escriuen en un estil inintel·ligible: perquè el llenguatge enrevessat, el legalès, transmet una sensació d’autoritat similar a la dels encanteris, que fan servir rimes i termes arcaics per marcar el seu poder.
Als periodistes també ens passa, i per això posem «sanció» i no «multa», «residència» i no «casa», «consistori» i no «ajuntament», etcètera, o carreguem el llenguatge de frases subordinades, les unes dins les altres, que fan dels textos una samfaina inintel·ligible. El llenguatge embolicat afecta als ciutadans, que hem de pagar gestors i advocats per entendre què ens diu l’ajuntament, l’escola (o deiem de comprar el diari). És gran la sensació d’indefensió que causa rebre les cartes d’Hisenda, per exemple, tot sabent que no entendràs un borrall, excepte el to acusatori i condescendent que et deixa la sensació que ets un delinqüent a qui vindran a detenir ara mateix.
La transparència i l’accessibilitat també són part d’una democràcia saludable. Jutges, fiscals, advocats i tot qui s’hagi d’adreçar a la ciutadania: podeu fer servir un llenguatge més clar, més planer i accessible, un que la vostra mare, el vostre cosí i fins i tot aquell veí que sempre s’oblida les claus puguin entendre? Facilitaria la comprensió del que ens dieu i fomentaria la confiança en l’administració pública i el sistema legal.
