Fa un parell d’anys, El País va preguntar a Peter Frankopan per què el pessimisme guanya la batalla ideològica a Europa. “Diria —respon l’historiador britànic— que és perquè sempre ens centrem en les coses que no funcionen: batalles, genocidis... els grans traumes. Estem acostumats a buscar la catàstrofe, predisposats a buscar el drama: mirem Netflix i no documentals, perquè busquem l’emoció. Com deia Hegel, una pàgina de pau i tranquil·litat és una pàgina en blanc als llibres d’història”.
Ho recorda aquesta setmana Caroline De Gruyter a Foreign Policy, en una columna on demana als europeus que recordin com, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el continent ha superat crisis, embolics i tempestes de tota mena —la llista és llarguíssima—, l’última i més bèstia la pandèmia de la covid-19. Per combatre-la, la UE va crear els Next Generation, que són 750.000 milions d’euros a pagar tots els Estats i desemborsats com a subvencions a fons perdut i préstecs barats.
És el primer cop a la història que la UE contrau deute públic massiu a càrrec dels seus pressupostos. És un compromís imperfecte, però durador i eficaç, que ens hauria d’enorgullir. Ahir vam saber que, a Europa, les energies renovables superen ja al carbó i al gas com a generadors d’electricitat, cosa que ens ha estalviat 59.000 milions i ens deixa menys dependents de Rússia, el Magrib, el Pèrsic i els EUA. Va. Ànims.