Els usuaris som un obstacle

L’estació de Kami-Shirataki, a la prefectura japonesa de Hokkaido, tenia els dies comptats. Situada en una zona remota, gairebé deshabitada, amb un volum de passatgers irrisori, la Companyia Ferroviària de Hokkaido, que l’havia inaugurat l’octubre del 1932, havia decidit que no valia la pena mantenir-la oberta. Però aleshores algú a l’operadora es va adonar d’un detall que ho canviaria tot: una estudiant feia servir l’estació cada dia per anar a escola. La decisió, d’entrada, semblava cantada. Però els responsables de la companyia, en un gest insòlit en una societat que prioritza l’eficiència, van optar per la humanitat: el tren passaria fins que la noia acabés els estudis. I així va ser. Durant anys, els horaris es van ajustar a la rutina escolar d’una sola passatgera. Cada matí, el tren la recollia. Cada tarda, la tornava a casa. L’estació sencera funcionava només per ella. El març del 2016, quan la jove es va graduar, Kami-Shirataki va tancar, segons llegeixo en un blog anomenat Cultura Inquieta i a la Viquipèdia. En un altre univers, a casa nostra, Renfe i Adif acumulen retards crònics, avaries constants i infraestructures obsoletes que deixen milers de passatgers a l’estacada cada dia. El contrast és abismal. No es tracta només de recursos, sinó també de prioritats. Al Japó, el servei públic es pren seriosament... al públic. Aquí, els usuaris som un obstacle.