Botifarres històriques

Aquesta vegada ha estat a l’estadi d’Aràbia on es va jugar la Supercopa. Laporta va rebre la notícia que Dani Olmo i Pau Víctor tindran la cautelar que els permet jugar, engegant una ostentosa botifarra mentre anava cap a la llotja. És evident que el gest de menyspreu estava adreçat a la Lliga, a la Federació espanyola de futbol i a tots els qui propugnaven que el Consell Superior d’Esports no havia de concedir la cautelar mentre no hi hagi veredicte definitiu als recursos presentats pel Barça. La més coronada que va fer Laporta va ser a l’aeroport del Prat. Empipat perquè el detector de metalls no parava d’udolar, es va treure els pantalons i va passar l’arc de seguretat en calçotets. Aquesta vegada a l’Aràbia s’ha despatxat amb una botifarra, un senyal universal de rebuig. En castellà se’n diu corte de mangas i pot anar acompanyat d’un subtil eufemisme: «Aquí llevaba el cesto Caperucita». En cap cas podem traduir del castellà, «tall de mànigues» com he vist en algun diari. Com és lògic, els que usen amb més finesa aquesta manera de burlar-se d’algú són els francesos, els quals de la botifarra en diuen bras d’honneur. Veritablement, com un atac al seu honor es van prendre els russos les dues botifarres que l’atleta polonès Władysław Kozakiewicz va dedicar al públic de l’estadi Lenin que l’escridassava durant els Jocs Olímpics de 1980. Les botifarres de Kozakiewicz, medallista d’or, van esperonar el moviment creixent del sindicat Solidarnosć de Lech Wałesa, que acabaria provocant la caiguda del comunisme.