A part de recomanacions literàries de Sant Jordi, exercicis físics per mantenir la forma durant el confinament i de reptes virals de tota mena, aquests dies les xarxes socials s’estan omplint de tiberis abundants. Sobretot de pastissos, sí, però no només. Sembla, per un moment, que hem oblidat –o que volem oblidar– allò que potser arribarà aviat i que alguns ajuntaments i entitats com Càritas ja estan començant a notar.
Així, mentre a fora els esdeveniments són imprevisibles i vivim en una certa incertesa temporal, en un parèntesi que no sabem quan durarà, moltes llars s’han convertit aquests dies en autèntics obradors. Així, quan s’acaben les jornades de teletreball, i sobretot els caps de setmana, les hores que passaríem fora de casa, amunt i avall, les tenim concentrades en una cuina on la farina i el llevat se n’han fet els amos.
És sens dubte, un bon camp d’aprenentatge i diversió pels més petits de casa, però també en una bona oportunitat per a molts per reconciliar-se amb les receptes de sempre, que semblaven inexistents.
Una de les predileccions d’aquests dies són els pastissos i el pa artesà. Només així s’entén que després del boom del paper de vàter, ara sigui la farina la que escassegi als supermercats. Les xifres ho diuen tot: després de les compres impulsives d’arròs, pasta i llegums dels primers dies, el consum de farina s’ha multiplicat per quatre al llarg de les setmanes següents. Així, una vegada moltes famílies s’havien garantit una base perdurable, la rebosteria és ara a l’ordre del dia. I el llevat, és clar, és el valor més preuat, si volem que el producte final tingui un cos acceptable i certa massa esponjosa.
l que podia semblar que era un assaig general per a fer les mones de Pasqua a casa, ja que seria més difícil adquirir-les als establiments de sempre i impossible anar-les a menjar al camp, s’ha convertit en una fleca permanent. I, com dèiem, aquesta afició s’ha ampliat a uns primers
lats d’alta elaboració i a uns guisats com no es veien des de feia anys.
La gran incògnita passa ara per saber si aquest confinament tindrà com a resultat l’augment de la passió casolana per la cuina i la pastisseria, o si haurà estat només un passatemps passatger que oblidarem aviat quan puguem tornar a fer el vermut a la platja, un diumenge assolellat. Farem cocs casolans, els dissabtes al matí? Deixarem de comprar galetes i magdalenes envasades als supermercats? Després d’haver recuperat el gust per la proximitat, obviarem la brioixeria industrial per passar a valorar, de nou, aquelles creacions pausades dels nostres artesans pastissers?
I pel que fa a la resta de l’alimentació, quants dels que ara elaboren plats sucosos de cocció lenta cauran de nou al fast food i al microones? Seguirem comprant pizzes congelades, o ens haurem apassionat a fer-ne la massa nosaltres i fornejar-la amb la quantitat justa que desitgem de pernil dolç, xampinyons o formatge ratllat?
La intuïció em diu que, de la mateixa manera que en pocs dies ens hem acostumat a la rutina del confinament, no tardarem gaire a recuperar els hàbits anteriors (quan puguem fer-ho). Tot i així, segur que una part dels lectors –i els seus fills, nebots o nets– mantindran el record d’aquells dies en què cada tarda hi havia un pastís diferent a taula i, potser, de tant en tant, buscaran de nou el paquet de farina i els sobres de llevat.
