Recordo bé, molt bé, que pocs dies després d’arribar a Tarragona per fer-me càrrec de l’edició digital del Diari vaig preguntar a la redacció quina emissora havia d’escoltar per posar-me al dia: ‘Tarragona Ràdio, l’informatiu de les 13.30’, em van contestar. I televisió? TAC12, per descomptat. A la primera hi acabaria treballant i amb la segona acabaríem tancant acords de col·laboració, tant des del diari com des de la ràdio.
I això que, segurament i per múltiples motius que ara no venen al cas, l’ecosistema mediàtic tarragoní, en relació amb la resta del país, és especialment ric i divers en mitjans de comunicació... digitals. Exclusivament digitals.
La gran majoria de mitjans generalistes clàssics –premsa, ràdio, televisió– han desaparegut del mapa local en la darrera dècada. Però no tots, ni de bon tros. Aquest Diari de Tarragona segueix sortint al carrer de forma ininterrompuda amb informació local diària els set dies de la setmana. Per bé o per mal, no conec ningú a qui no alegri, preocupi, emprenyi o il·lusioni sortir –o fins i tot no sortir– a les pàgines del Diari.
I de televisió local només en queda una, TAC12, que fa una feina encomiable i exclusiva en l’àmbit audiovisual, a la TDT de les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Com de ràdio local, novament, només una i en exclusiva, Tarragona Ràdio, l’únic mitjà de radiodifusió sonora que emet programació local durant tot el dia a l’FM de la capital i el seu entorn.
Aprofito aquest 17 de febrer de 2022, 36è aniversari de l’emissora, per treure pit com a Tarragona Ràdio, sí, però també per agrair a l’Ajuntament de Tarragona, i per tant a tota la ciutat, el suport mantingut durant aquests últims anys a la ràdio pública local –en forma d’inversions i de llibertat editorial, principalment– i per posar en valor i realçar, sobretot i especialment, el mèrit de totes les plantilles que fan feina, cada dia, en els suports de continuïtat tradicionals: paper, TDT i FM. I que ho fan havent redoblat els esforços per oferir un servei públic i de qualitat, malgrat els costos que suposen aquests formats i malgrat la decisió, valenta i tossuda, d’afrontar els reptes de la transformació digital, sense deixar-se endur pels maleïts cants de sirena que tant de mal han fet al sector.
Les eines i les característiques del terreny de joc digital (noves narratives, gratuïtat, xarxes socials, nous models de consum i producció...) han suposat avenços molt importants, d’alt valor, sobretot en la difusió, diversitat i democratització de l’accés a la informació. Desgraciadament, però, aquest terreny de joc també ha servit, almenys a casa nostra, per acompanyar i magnificar els discursos de l’odi, la xenofòbia i el masclisme –entre altres misèries humanes–, a causa de l’eclosió d’armes de desinformació massiva com les fake news, el contingut porqueria o l’entreteniment per a capsigranys. A banda de pràctiques tan poc gratificants com el copypaste a discreció o el canibalisme periodístic, que patim cada dia, també, en l’àmbit local. En fi.
Podem estar més o menys d’acord amb la secció d’opinió d’aquest diari, amb la jerarquia de la informació de TAC12 o amb el sentit de la graella de Tarragona Ràdio, així com amb les decisions editorials i empresarials de les nostres direccions i consells d’administració, però no podem tenir cap dubte de l’entrega, professionalitat i sacrificis que assumeixen la gran majoria de periodistes que treballen en aquests mitjans per dirigir-se a unes audiències, les seves específicament, cada cop més exigents i de més qualitat. Perquè sabem, amb les dades a la mà, que en la recerca de la millor relació penetració-abast/qualitat-quantitat, les audiències d’aquest tipus de mitjans són les més desitjades, les més actives i atractives, les més crítiques i implicades amb la ciutat, les que busquen constantment un bri de veracitat i contrast en el tsunami de les deixalles digitals.
Òbviament, i que no es malinterpreti, no pretén aquest article esdevenir crítica destructiva ni esmena general a l’encomiable feina que fan les corresponsalies de múltiples mitjans nacionals, digitals o no, que trepitgen l’asfalt dels nostres barris cada dia (cada cop menys, per cert). Aquesta feina és necessària, imprescindible també, i amplifica la veu de Tarragona fora de les nostres fronteres. Com tampoc es pretén esmenar aquí de forma general i indiscriminada l’espectacular feina de tants professionals de petits mitjans locals, digitals o no (revistes sectorials, iniciatives hiperlocals, webs d’investigació, periòdics diversos, eines culturals...) que, a més, treballen –no tots, però sí molts– amb un gran sentit de l’ètica i la responsabilitat. I massa sovint sota condicions de vergonyosa precarietat.
Tanmateix, permeteu-me que avui abusi una mica de l’espai que m’ha permès retornar per una estona al Diari. Per a retre homenatge, específicament, a les petites formigues obreres d’aquests mitjans generalistes tradicionals, de les quals em sento part: redactores, tècniques, editores, càmeres, documentalistes o maquetadores que, superant totes les adversitats, es guanyen cada dia el seu salari aportant un valuosíssim granet de sorra en la construcció de l’imaginari col·lectiu tarragoní. Cada maleït dia, cada punyetera hora, al minut quan és necessari, en tots els suports, en els d’ara i en els d’abans, en paper, a la TDT, a l’FM, en el digital, a les noves plataformes i a les xarxes socials, en directe, a la carta o per streaming, tot alhora i fins i tot en ple estat d’alarma. Una autèntica proesa. Gràcies a totes i per molts anys.