La recuperació democràtica del ball de diables el 1984 comportà que des de la Nit de Sant Joan següent, l’entitat resident a l’antic col·legi Pau Delclòs a la Mitja Lluna hi muntés una foguerada. Com marca la tradició, la fusta s’arreplegava entre les deixalles abocades en certs llocs, i amb la que els veïns baixaven el 23 de juny.
El 1987, la nit de l’11 al 12 de juny, una desena de socis realitzàvem la plega principal per a la foguera. Quan el rellotge havia entrat en el 12 de juny, ens trobàvem vora la Tabacalera. Vam sentir una forta explosió inicial i altres deflagracions menors provinents de les indústries petroquímiques instal·lades vora l’autovia de Salou. La nit es féu dia.
Jo era col·laborador musical de Ràdio Fòrum, l’emissora municipal que emetia des del primer pis del mercat de la plaça del Fòrum, antecedent de l’actual Tarragona Ràdio. L’equip voluntari de musicals fèiem molta pinya i em vingué al cap trucar al control, on Jordi Llorens –el gran especialista de ritmes moderns a la ciutat– conduïa un programa fins a la 1 de la matinada.
Fugida de ponent
Vaig córrer fins a una cabina propera i vam realitzar una primera connexió descriptiva anunciant que hi havia grans flames. Tot seguit, en el cotxe d’un amic, vaig dirigir-me a la zona afectada. Cap allà anaven els vehicles d’emergència, mentre que molts turismes particulars i ciutadans a peu fugien dels barris de ponent.
A mesura que t’hi apropaves, la imatge era cinematogràficament esfereïdora. La columna de foc superava el que la meva imaginació hauria pogut dibuixar mai. Els vehicles d’emergència se situaven abans del revolt del pont que, per sobre les vies del tren, condueix encara a l’antiga Universitat Laboral i a l’autovia de Salou.
A mesura que t’hi apropaves, la imatge era cinematogràficament esfereïdora. La columna de foc superava el que la meva imaginació hauria pogut dibuixar maiRecordo identificar-me com a membre de la ràdio i parlar amb alguns guàrdies urbans i policies nacionals per esbrinar quelcom. Un detall em cridà l’atenció: no portaven màscares de seguretat. La meva innocència juvenil em féu deduir, per sort encertadament, que el que es cremava no devia ser tòxic.
Advertírem que el trànsit de vehicles era enorme, sempre en sentit contrari a les flames. Vaig tornar al centre per la carretera de València i parar davant d’una altra cabina per relatar les escenes copsant que el col·lapse a la plaça Imperial Tàrraco era ingent. La gent, terriblement espantada, pensà que al Govern Civil, amb la rèmora executiva de temps anteriors, donarien informació.
Finalment, vaig arribar a la Part Alta, on el director de Ràdio Fòrum, Francesc Valls Calzada, ja havia pres el comandament periodístic. El Jordi Llorens i jo vam ser aficionats que vam donar la notícia i, intuïtivament, difondre que els cossos d’emergència eren allí treballant de valent.
Servei públic
Els professionals de Ràdio Tarragona –aleshores l’emissora per excel·lència– amb Xavier Pedrol, Enric Pujol, Luis Vicente Alonso o Monts Fort, realitzaren un servei públic impagable de tranquil·litzar la població. Com relata Cinta S. Bellmunt a Darrere el micro, la SER amb Xavier Bas, Xavier Pons, Xavier Abelló o Griselda Pastor; la COPE amb Josep M. Pena o Carles Francino; Cadena Catalana amb Dídac Bertran, Josep M. Neguilo o Pitu Tarrasa, o Catalunya Ràdio amb Josep Sabaté, seguiren el mateix camí i funció.
Aquest dimarts a l’Antiga Audiència s’estrenà un suggerent documental sobre el 12J, La nit que fugí el silenci, produït per Vera Llombart i coordinat per la Biblioteca Hemeroteca Municipal, dins un conveni amb la URV. Des del públic, Rosa Querol i el doctor Tarrés, ja jubilats i antics treballadors de l’hospital Joan XXIII, explicaven que «moltes persones es van dirigir al centre mèdic cercant algú que els tranquil·litzés». Fou la nit en què tots vam buscar empara.